La Setmana Santa:  el fracàs d’un triomf, el triomf d’un fracàs.

Cada any encetem la setmana Santa amb la manifestació exitosa pels carrers de Jerusalem d’un poble que aclama Jesús com el que ve en nom del Senyor. Palmes de victòria en un esdeveniment enganyós que a primera vista sembla l’èxit d’una manera de fer, la de Jesús de Nazaret, però ni els amics de Jesús ni els deixebles havien encara entès que abans de que Jesús triomfés havia que pujar a Jerusalem i allí patir i ser crucificat.

Potser que, encara avui, no hem acabat d’entendre-ho. Podem anar a beneir palmes i palmons, fer soroll i gresca, en una reunió més o menys folklòrica on hi portem les criatures però tot seguit girem cua perquè aquell dia es llegeix la Passió i es fa molt llarga la cerimònia.

Si no ens endinsem a la Setmana Santa, ens quedem en el primer acte enganyós de la entrada, que en diem triomfal, a Jerusalem, però mai no descobrirem la paradoxa radical cristiana, que el veritable triomf està en la Creu.

Rams: la caricatura d’un triomf:
Els deixebles i els seguidors de Jesús projectaven un Messies equivocat. Veien convertits en realitat un somni subjectiu. Era una entrada triomfal, perquè la van voler veure així. No perquè ho fos. Era la caricatura d’una desfilada. Cap element desde l’ase a les catifes i els rams eren propis d’un cabdill messiànic a la manera de les pretensions d’uns deixebles obnubilats. Només Jesús era conscient de que el seu pas era per entrar als darrers dies i que els crits de benvinguda esdevindrien ben aviat en silenci de solitud i traïció.
Carregar la Creu. Carregar les nostres creus.
Contemplant Jesús carregat la seva creu, podem pensar que nosaltres també hem de carretejar les nostres  pròpies creus. No en podem defugir. Jesús va ser coherent fins el final.

Tres creus comunitàries
La creu del destí cec. És la que molta gent pensa que li ha tocat en la ruleta de la vida. Acceptar estoicament el destí que li ha caigut davant del qual no pot fer-hi quasi res. Només pot somniar pinzellades de llibertat i benestar que la sort o les circumstàncies, si hi ha salut!, li puguin fer fruir. No cal obrir gaire la boca ni arriscar-se per res ni per ningú.
La creu de la revolta. Es la manera de reaccionar d’aquells que troben la vida injusta o absurda.
La creu de l’escapisme. Es l’actitud vital de ficar el cap sota l’ala. A la vida i al món hi ha molt problemes. Jo tinc el meus i cadascú els propis. La paraula generosa de solidaritat i germanor, és desterrada del propi vocabulari com alienadora. Molts cops implica una fugida endavant, aprofundint el desesper i solitud.

La creu cristiana
És jou suau, malgrat és a estones humanament dolorosa. No permet resignar-se al destí de la misèria , sofriment ni al dolor sense sentit, ans al contrari, és una invitació a disminuir activament la seva presència en aquest món, alhora que ens fa creure que nosaltres sols –perquè sense Jesús res no podem fer- podem remeiar el mal que hi ha en nosaltres i en el cor del món. Ens ensenya que la nostra creu i la creu del món és pròleg de resurrecció perquè creiem que estem “condemnats a ressuscitar”.
La llum de la creu cristiana ens obre camí per lluitar contra la injustícia i esperar contra tota esperança. De fer del somni una realitat.

Entrem amb aquesta fe, contemplació i seguiment en aquesta Setmana Santa. Conscient del fugisser triomf de Rams, dels dolorós via crucis del tríduum i posseïdors de la certesa de que Crist el nostre capdavanter ens ha arrossegat amb la seva resurrecció.

L’evangeli de Joan, que acabem de proclamar, descriu dues grans descobertes, dues grans “inesperades” descobertes.

Primera descoberta

 La primera descoberta és la que anuncia Maria Magdalena a Pere i a l’altre deixeble, després de veure que la pedra del sepulcre havia estat treta: “S’han endut el Senyor i no sabem on l’han posat!” I els dos deixebles, en dos temps successius,  comproven aquesta sorprenent descoberta de Maria Magdalena amb tot detall: troben el sepulcre obert sense el cos de Jesús, el llençol d’amortallar aplanat i el mocador apart.

On era el cos mort de Jesús? No ho sabien, ni ho van saber. Ni tampoc ho sabem avui nosaltres!

Segona descoberta

Hi va haver una segona descoberta, que se’ns ha expressat en el moment en què entra “l’altre deixeble” i diu l’evangeli que “ho veié i cregué”. Amb els seus ulls sensibles va veure el mateix: el sepulcre buit amb el llençol i el mocador. Però amb els ulls de la fe va descobrir, ja no el cos mort de Jesús, sinó la presència viva de Jesús Ressuscitat. Des d’aleshores, si bé no sabia on era el cos mort de Jesús, sí sabia on era Jesús viu, Jesús ressuscitat. Ell mateix des del seu interior li havia comunicat. Què importava on era el cos de Jesús, si Ell vivia una vida nova, sorprenent, inefable!

I ens diu l’evangelista que fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, havia de ressuscitar d’entre els morts. Perquè, com va dir Pere en el passatge que hem llegit dels Fets dels Apòstols, Jesús “havia estat ungit amb l’Esperit i amb poder, i va passar fent el bé i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, ja que Déu era amb Ell”. Com podia morir per sempre aquell que tenia Déu amb Ell?

Les  tres re-descobertes d’avui

-Avui se’ns convida a “redescobrir” que, si Crist ha ressuscitat, també nosaltres hem començat a ressuscitar. I per tant, hem de comportar-nos, com ens ha dit Pau, cercant  i estimant  les coses de dalt, és a dir les que va cercar i estimar Jesús: Cercar el bé, estimar el bé, cercar i estimar les persones, sobretot les més properes o més necessitades, i fer-los-hi sempre el bé.

-La fe en la resurrecció del Senyor ens ha de fer redescobrir els seus signes en els bons trets de les persones que ens rodegen amb les quals ens relacionem i de les que en tenim notícia. El Senyor és viu en ells!

-I finalment redescobrim la Pasqua que, una vegada més, es fa realitat, d’una manera privilegiada en el gest de partir i compartir el pa i de compartir i beure el vi de la gran festa a la que Jesús sempre ens convida a participar. Alegrem-nos, especialment avui, de sentir-nos-hi convidats!

            Bona Pasqua! Ens hem dit i repetit des de la Vetlla Pasqual. Bona Pasqua...! Però és massa fort! Necessitem sis diumenges per dir-nos ho! Per a repetir-ho, perquè es vagi ficant en el nostre cor la joia. El Senyor ha ressuscitat: la Vida ha triomfat.
            En aquest segon diumenge de la gran festa, la litúrgia ens confronta amb un text escrit entorn dels anys 100, al cap de molts anys dels esdeveniments pasquals. Òbviament no és una pàgina, a l’estil telediari que hom hagués emès a la tarda de Pasqua, és una catequesi preciosa, plena de significacions, de fondària espiritual, de “coneixement intern (com deia St. Ignasi), més que d’exactitud minuciosa i positivista com demanaríem a un periodista. L’evangelista Joan no és un “periodista”, és un “catequista” que vol transmetre el “Misteri” del Senyor Jesús, assegut des de la Pasqua a la dreta del Pare.

1. És la tarda del Primer Dia (el primer diumenge)...

            El primer dia de la nova Creació, del Món Nou de la llibertat, de la pau, la joia, la solidaritat. Al matí, quan sortia el Sol, esclatà la Vida en el lloc de la mort. Pere havia vist el sepulcre buit i no va comprendre res; Maria Magdalena plorosa preguntava a l’hortolà per un cadàver...!
            No entenien que Déu estava pronunciant el seu SI definitiu, creador, sobre el món dels humans, que havia esclatat la Vida. Que Déu havia pronunciat el seu SÍ radical al món de la solidaritat, del compartir, del goig, de l’optimisme, el perdó, la pau...;  al món de la Vida!
            Havia nascut l’Home Nou, el que és Imatge de Déu:, Jesús, el primer ciutadà del Món Nou.
             

2. ... a l’hora dolça de la vesprada

            Uns “homes del món vell” amb por, tancats a pany i clau. Tenien por dels jueus (havien mort al Mestre, què passaria amb ells?) i remordiments (havien fugit i abandonat al gran Amic a mans dels enemics).
            I l’Home Nou, es posa al mig, malgrat les portes tancades (com a Home Nou tant se li’n fa de parets) i els dóna tot allò que és del Món Nou:

1. la pau (el shalom), la joia, la felicitat, l’alegria
2. l’Esperit Sant creador, agosarat, foc i ventada
3. la capacitat de Reconciliació (perquè ells la posseeixin i perquè ells la donin a les persones i situacions irreconciliables)

            Nosaltres som cridats a contemplar-ho i a somniar! Somniem Món Nou, Home Nou... Utopia. Desitgem que se’ns fiqui a dintre tota la seva energia, el seu Esperit

3. El problema: com Tomàs, jo tampoc no hi era!

            Que no em vinguin uns il·luminats amb utopies, idealismes... que afirmen que “un altre món és possible”, que el meu món (no sigueu babaus!) és ben fumut!
            Tomàs encarna el nostre problema, i el de la generació per la qual escriu Joan (entorn de l’any 100). Jesús és el crucificat, de mans i peus traspassats; deixeu-lo ben enterrat i no jugueu a optimismes amb la seva “santa memòria”.

1. A Tomàs (= jo) li diu el missioner de torn (el dels anys 100) que el Senyor ha Ressuscitat. Però com que Tomàs no hi era a la comunitat és impossible que capti el Misteri
2. Tomàs (=jo) fa cas als realistes: “mireu el carrers”... No és possible la joia. Llegiu el diari. Un únic exemple: a unes mines de l’Índia treballen 30.000 nens perquè poden reptar per túnels de 90 cm. d’ample.

4. El diumenge de la segona setmana

            És a dir: quan la comunitat cristiana es reuneix, a l’any 100 de Joan i a l’any 2007 nostre. Quan Tomàs (=jo) torna a la comunitat (és a dir a les reunions-misses, a funcionar com Jesús, donant pau i reconciliació) Jesús continua fent-se evident... però “en la comunitat”.

1. Tanmateix, compte “missioners ingenus”! Porta les ferides de tots els crucificats del món.
2. I convida a Tomàs que les toqui, que fiqui els dits a les ferides dels crucificats
3. Que adori a aquest “Senyor meu i Déu meu” que és un crucificat!

5. Per celebrar la Pasqua

            Som cridats a adorar al Ressuscitat amb ferides, a mirar aquesta icona del Senyor, a deixar-se mirar per ella... i per les seves ferides; a deixar-se mirar per les ferides que avui porten tants crucificats del nostre entorn

            Som cridat a posar en el cor la Pau, el Shalom i la Reconciliació del Senyor, a somniar un món Nou, el Món de Déu que Jesús inaugura (“el dia de la Resurrecció –diu una pregària de la litúrgia oriental– Déu creà el món”)
            Som cridats a començar a fer el Regne del Ressuscitat en petit signes: viure la pau i la joia; tocar ferides de crucificats a casa, a la societat, al tercer i quart món; reconciliar-se amb els altres; reconciliar-se amb les pròpies ferides.

            Bona Pasqua!

Paràbola del llac

El capítol 21 de Joan és com una paràbola de l’Església i del Regne de Déu en el món d’avui.

La nit i el fracàs

Després del fracàs de la creu, els apòstols tornen a Galilea, on tot havia començat amb tanta il·lusió. La vida recomença: la rutina del treball, l’esforç de cada dia, i també els resultats tan  minsos: “aquella nit no pescaren res”.

El símbol bíblic del mar –mort i maldat- unit al simbolisme de la nit ens fan sentir impotents: “nois, ¿teniu res per menjar?  NO”.  

A la nostra societat, cada dia ens plouen  notícies que ens fan sentir impotents. L’estudi recent, que s’ha presentat a la ONU, sobre els previsibles efectes del recalentament de la terra anuncia fets catastròfics: desaparició de milers d’espècies animals, alteració del mapa de costes i continents, sequeres i inundacions amb  l’èxode de milions de persones, ...  Un informe britànic del Ministeri de Defensa,  dibuixa -d’aquí a 30 anys- un món ple d’armes cada vegada més barates i sofisticades,  amb atemptats espectaculars i un previsible xoc entre Xina i l’Islam, tot condicionat  per tres factors: el canvi climàtic, la globalització i les desigualtats.

A la nostra Església, sovint cada dia també ens plouen notícies que ens fan sentir impotents: declaracions episcopals que fan pujar el nivell de crispació, prohibicions d’experiències evangelitzadores amb marginats, com ara el tancament de la Parròquia de Sant Carles Borromeu a Vallecas (Madrid), sancions a teòlegs compromesos com Jon Sobrino,...

La matinada i la presència

Aquest rerafons és tan sols el preàmbul evangèlic per a poder captar la Resurrecció: una presència inesperada, amb la frescor d’una matinada sorprenent. “És el Senyor!”  Crist ressuscitat, el Senyor de la Vida, que tot morint ha vençut la mort, i ens espera a l’altra riba del nostre fracàs  perquè estarà sempre present en la nostra història humana. Déu mesclat en tot allò d’humà, però alhora discret, sense imposar-se, pacient, tan sols insinuant-se a mida que va sorgint el millor que hi ha en nosaltres. Així és la pedagogia de Déu.

El Vaticà II va ser una primavera pel món i per l’Església. Avui també, cada dia experimentem el miracle de la pesca de Tiberíades: 153 peixos, número simbòlic de la plenitud i de la universalitat del Regne de Déu, en tants i tants  signes de compartir com hi ha al cor i a la vida dels creients.  Si passem l’examen de l’amor, com Pere, posant la nostra vida al servei dels germans i germanes, en les mil petites coses de cada dia, fem que la paràbola es converteixi en una realitat. Així m’ho escrivia Hilda, una religiosa cubana: “Nuestra esperanza no excluye la cruz de lo que no se puede aceptar, pero cree en la posibilidad de lo que aún no se ha logrado”.

Després de la nit fosca, de tantes nits fosques, deixem-nos portar sempre confiats per la marinada de l’Esperit  cap a la vora de la platja on ens espera  el Ressuscitat. “Obeir Déu, primer que obeir els homes”  pot ser un bon lema d’aquest temps pasqual.

Les tres lectures i el salm recorren a la imatge pastoral per evocar el misteri de Jesús, com a bon pastor, i l’església com al seu ramat.

La fe

L’evangeli que acabem de llegir refereix paraules de Jesús en el context d’una polèmica amb els jueus en el Temple. El punt de discussió és precisament la fe en Jesús, que comporta dues afirmacions cabdals: Que el Pare i Jesús són u i que Jesús guia com a Bon Pastor el ramat que el Pare li ha confiat. En són prova irrebatible les obres de Jesús.

Aquestes dues afirmacions són la base del seu judici i condemna en el Sanedrí. La primera és titllada de blasfema. La segona, amenaça buidar el poder als capitostos del Temple.

Tot i el context polèmic és deliciosa la manera delicada i valenta d’expressar-se de Jesús. No s’amaga davant dels qui li volen mal. Els diu el més preciós d’ell i del Pare, tal com ho va fer als fariseus a qui dirigí la paràbola del Fill pròdig.

Ai, las! Agafaran pedres, intentaran prendre’l, i se’ls escaparà de les mans.

La tribulació

Ja la primera lectura dels Fets dels Apòstols ha posat sobre la taula el tema de la fe que és el que realment discrimina les persones i no si aquestes pertanyen al poble escollit, és a dir, si són jueves, o no. Aquesta és la tria que constaten Pau i  Bernabé entremig d’un auditori de la diàspora, manipulat per l’enveja dels jueus. Tant, que hauran de decidir escampar la Paraula entre els no jueus, amb gran alegria i adhesió d’aquests.

L’evangeli preveu subtilment aquesta contestació en contra dels deixebles, en afirmar Jesús que ningú no li podrà arrabassar les seves ovelles. Sembla dir que hi haurà qui ho intentarà, però  no ho aconseguirà. També la segona lectura ho expressa en dir que les vestidures blanques dels seguidors hauran estat rentades en la sang de l’Anyell, tot venint de la gran tribulació.

La fraternitat i la filiació troben barreres inescalables. Els poderosos del món no accepten la llibertat, no toleren la dignitat. Una mirada al món actual no pot més que constatar els impediments per a una globalització dels drets humans. Es fan servir mesures descaradament discriminatòries i injustes. L’aposta de Jesús, i de l’Església, és aquesta universal proclamació del poble, del ramat, de Déu.

La vida eterna              

L’adhesió a la fe exposada més amunt produeix una renovació que es pot tipificar com una vida ressuscitada amb Crist. Es viu la vida a un altre nivell, no gens preocupada per les coses de ran de terra i més atenta a sublims realitats divines i comunitàries.

Així, el text dels Fets dels Apòstols fa constar que els convertits de nou vivien feliços i plens de l’Esperit Sant.

D’altra banda, l’Apocalipsi es fixa en la desaparició de la brutícia, de la fam i del calor per assegurar que l’Anyell els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida. Déu eixugarà les llàgrimes dels seus ulls.

I, novament en boca de Jesús, l’evangeli recull unes promeses absolutament reconfortants: Jo els dono la vida eterna: no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans.

Com a bon Pastor condueix a la vida, i ell mateix dóna la vida, convertit en Anyell pasqual que nodreix tothom per al pelegrinatge cap a la llibertat i protegeix els escollits amb el senyal de la seva sang.

L’Església, el ramat, té una seguretat absoluta fonamentada no en Pere, ni tampoc en Crist sol, sinó en la unió de Crist i el Pare. El Pare ha confiat el ramat a Jesús i Jesús coincideix absolutament amb el desig del Pare. Res no es pot arrancar de la mà del Pare ni de Jesús.

La missió de l’Església inclou radicalment aquesta preocupació absoluta perquè no es perdi ningú. La paraula de l’amor de Jesús al Pare i als germans ha d’arribar a tothom.