;)
|
30 d'abril de 2006
Tercer Diumenge |
Fets 3,13-15.17-19
A l'evangeli de Lc, al capítol 24 que dedica a la Resurrecció de Jesucrist, hi ha com 4 fets: l'anada al sepulcre de les dones, l'aparició als d'Emaús [després sabrem que s'ha aparegut a Pere], el fragment d'avui [aparició als Onze amb els deixebles en el cenacle]. Finalment, l'anunci de la vinguda de l'Esperit i l'Ascensió.
1Jn 2,1-5a
Lc 24,35-48
Les dones no han vist Jesús, però sí els homes de blanc que els han recordat el que Jesús els havia anunciat sobre la seva mort i resurrecció quan estava amb ells. Elles –sense veure- van recordar, van creure. Aquest anunci comunicat mobilitza al deixebles de diferents maneres: Pere va al sepulcre, els altres resten tancats al Cenacle, un parell se'n van de Jerusalem. Quan ja de nit, tots es troben junts altra vegada. Sabem que Jesús s'ha aparegut a Pere i als d'Emaús, però la comunitat no ha vist Jesús i no se'ls acaben de creure, i estaven "esglaiats, alarmats, plens de dubtes".
En el text d'avui, els deixebles experimenten com tres il·luminacions o presències de Jesús en les seves vides: una respecte al present, altra respecte al passat i una tercera respecte al futur.
En el present, hi ha com quatre efectes de la Resurrecció en les seves vides: Jesús es presentà enmig d'ells. Jesús està present, es situa en el centre de la comunitat, en el centre de les seves vides. Jesús els dóna la seva pau ["La pau sigui amb vosaltres"], la pau del Crist Ressuscitat, que ja té en plenitud la vida de Déu, perquè ells siguin també portadors de pau. Jesús els ensenya les mans i els peus, el seu dolor, el dolor del món. La Resurrecció no pot fer oblidar la creu de Jesús i la creu del món, el Crucificat és el Ressuscitat. I veure les mans i els peus, es veure el que "han traspassat", que ens dirà Joan. Sorpresos, amb tanta alegria.. La alegria seria el quart efecte de la Resurrecció. Així descobreix la comunitat el que suposa per a ells la nova vida de Jesús.
Amb el quan encara era amb vosaltres, el Senyor Ressuscitat els dóna la clau d'interpretació de tot el que ha passat. "S'havia de complir tot el que hi ha escrit de mi" en les Escriptures (Llei, profetes i salms). La Resurrecció fa entendre l'Antic Testament. Des de Jesús es compren d'una manera nova. Lluc no concreta aquesta mirada al passat. Però el "Shema Israel", amb l'amor a Déu i l'estima als altres com a un mateix, de la Llei; els càntics del Servent de Yahvé, del segon Isaïes, i els oracles d'altres profetes; i tants salms [22(21), 23(22), 118(117)...], que la primera comunitat després va llegir com referents a Jesús, cobren relleu amb la nova vida de Jesús.
I a més, els deixebles estan avergonyits davant Jesús. Van fugir en el moment decisiu, el van deixar sol. Ara, "l'esglai, l'alarma i el dubte" no són només per la sorprenent presència del Senyor, sinó perquè al trobar-se altra vegada amb el Senyor, es revela més la seva petitesa, el seu pecat, el trencament d'aquella vida comuna i d'amistat que van viure durant tres anys pels camins de Palestina.
També il·lumina el futur. Els obrí els ulls. Això els fa comprendre les Escriptures, que apunten a la mort i resurrecció. I ara veuen clarament que "cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem". Han après la lliçó. Pere, en el discurs que hem escoltat en els Fets, a la primera lectura, deia: "Déu ha glorificant el seu Servent [el Servent de Yahvé], el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos".
"Vosaltres en sou testimonis". "Nosaltres en som testimonis". Les últimes paraules de Jesús, els torna a situar el en seu entorn. En el entorn dels qui han vist i sentit. Ja tenen els ulls oberts, ja han vist, ja en poden ser testimonis. I Pere i els deixebles accepten el repte. ¿Ho fem nosaltres?
Ignasi Vila, sj
|
23 d'abril de 2006
Segon Diumenge |
Ac 4, 32-35
1. El camí de la fe
1 Jn 5, 1-6
Jn 20, 19-31
Hem celebrat fa uns dies la festa de les festes del calendari cristià: la Pasqua de Jesús Ressuscitat.
Si hom ha tingut la sort de viure la Vetlla Pasqual, millor encara per captar allò que té de joiós el missatge
d'aquest dia. Recordo un jove d'uns 15 o 16 anys que va tenir l'oportunitat d'estar present en una de les moltes "Pasqües
Joves" que sortosament encara es celebren per la nostra geografia, aquella que no surt en els folletons de les propagandes turístiques.
En acabar la festa, pensant en veu alta deia: "Ha estat meravellós, però l'únic que em sap greu és
que, si ho explico als meus companys, no s'ho creuran; es pensaran que estic flipant!"
Però acabada aquesta Festa Pasqual, després del camí dels Tres dies Sants, comença l'altre
camí: el de la fe. És curiós, això de la fe.
Ens pot semblar que és com un premi o un diploma que et concedeixen per les teves bones obres. I més aviat és
una barreja de do i de conquesta, de trobar el camí (vet aquí el do!) i de fer l'esforç de seguir-lo (vet aquí la
conquesta!).
Joan, en aquest fragment tan típicament pasqual, acaba el seu evangeli dient: "Tot això que us
hem escrit i comunicat és perquè cregueu i tingueu vida." Tots els pergamins (ara que s'han posat d'actualitat
darrerament...) no poden contenir, tot i el seu valor històric, això tan senzill i tan ric de la fe. Cal fer un camí,
com aquelles corredisses de les dones cap al sepulcre o cap a la ciutat on es trobaven els deixebles. O les de Joan i Pere, amb
l'ai al cor. I cal fer un camí interior: del cap al cor, del saber al assaborir, de la llibertat per acceptar el misteri
a la llibertat de viure'l després en la pròpia vida.
2. Tomàs i Jesús
És una meravellosa parella, insusbtituïble, necessària i tremendament humana, d'allò que en
podríem dir l'escenografia i la vida espiritual de la Pasqua. En ella s'hi combina la tendresa i la tossudesa; la
tristesa d'una crisi de fe o d'esperança (que en el fons és el mateix) amb la presència que conforta i, sense
renyar, anima a tirar endavant. També hi veiem la malaurança (si se'ns permet dir-ho) amb la benaurança que Jesús,
pensant en tots els que, sense veure, creuran, tots els possibles "Tomassos"...
El gran problema de Tomàs va ser que, empès per la catàstrofe que va suposar la mort de Jesús, va
deixar el grup, la Comunitat, arrossegant la crisi i la seva amargura sense esma. Deprimit, dubitatiu, ple d'interrogants, com
tanta gent que es planteja el sentit de la vida i del creure. Però en el fons el Senyor ja sap que aquest estat d'ànim és
el rostre amagat d'una plenitud frustrada. I en aquests moments pot més la frustració que la plenitud enyorada.
3. I tot passa en el Cenacle
Aquest espai tan entranyable, una barreja de menjador i de capella; de sala d'estar i de lloc emblemàtic
de vivències singulars; un espai exterior i un racó interior on tots hi guardem les nostres experiències més
íntimes de Jesús. Un lloc inseparable de la gran festa de la Pasqua de Jesús.
Personalment el veig com:
Qui no enyora un Cenacle en la seva vida? Enyorar-lo és ja arribar a les seves portes. Entrem-hi? No cal trucar. Des d'aquell dia de la primera Pasqua, estan obertes de bat a bat...
Francesc Roma, sj
;)
|
16 d'abril de 2006
Pasqua de Resurrecció |
Ac 10, 34a.37-43
La festa «sorpresa»
Col 3, 1-4
Jn 20, 1-9
D'un temps ençà s'ha posat de moda amb motiu de diversos fets o aniversaris el que se'n diu una "festa sorpresa". Es tracta de donar-la sense que pugui ser prevista per la persona homenatjada. Avui, és el que podríem dir el dia de l'imprevisible i de la gran sorpresa. La sorpresa que Déu ha preparat per a tots els homes i dones de tot el món i de tots els temps. I aquesta sorpresa d'un dia marca l'inici d'una nova vida que dóna un nou sentit a la nostra existència.
L'evangeli ens ha mostrat la gran perplexitat d'aquella dona, Maria Magdalena, i d'aquells dos deixebles, Pere i Joan, davant de l'imprevisible, davant la sorpresa de trobar buit el sepulcre del seu mestre, aquell que havia mort crucificat. No n'hi havia per a menys!
Veure i creure
Però aquest imprevisible i aquesta sorpresa no tenia comparació amb el gran imprevisible i la gran sorpresa que l'evangelista expressa amb dues paraules, quan diu que el deixeble, que havia arribat primer: "Ho veié i cregué". Què veié? Un llençol i un mocador! Per això cregué? De cap manera! Cregué per una llum i força interior, que li va fer sentir que Jesús era viu, amb una mena de vida nova i definitiva que d'alguna manera se li contagiava! Aquesta sí que va ésser la gran sorpresa!
Si creiem que ja hem ressuscitat...
I és aquesta gran sorpresa la que avui els cristians proclamem: Jesús ha ressuscitat i amb Ell tots hem començat també a viure d'aquesta vida nova, que ens fa donar un nou sentit a la nostra existència i al nostre obrar.
Per això, Pau ens ha dit que, "ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist". És la invitació a cercar i viure allò que Crist va viure en la seva estada entre nosaltres. I la gran notícia és que allò que Crist va viure de gratuïtat, de bondat, d'amor, i especialment de solidaritat amb els més febles, és el que porta la garantia de la vida nova de ressuscitats.
D'aquí uns moments, una vegada més, Jesús ressuscitat se'ns farà present en el pa i el vi de l'eucaristia compartit. La comunió amb Ell ens ha de portar a ser testimonis d'aquesta vida nova al nostre entorn. I ho serem si reproduïm en la nostra vida les actituds i les actuacions de Jesús de Natzaret, que passà pertot arreu fent el bé, que va ser crucificat pels humans i ressuscitat per Déu.
Francesc Xicoy, sj
;)
|
9 d'abril de 2006
Diumenge de Rams i de Passió |
Is 50, 4-7
Setmana de contemplació
Fl 2, 6-11
Mc 14, 1-15, 47
El ritme vertiginós que mena avui en dia, les nostres vides, té el perill de fer-nos entomar la setmana santa que avui comencem, deixant-nos xuclar per les ansietat de viure uns dies de vacances escolars, de tall laboral, d'esbarjo benvingut , de planificació familiar i fugida de tot i fins i tot de qualsevol aproximació al sentit original d'una setmana que en dèiem Santa i que l'acabarem passant superficialment sense cap referència original, personal o comunitària, al sentit cristià de la nostra fe.
Les nostres reflexions dominicals, al llarg de l'any litúrgic, poden anar al voltant de narració i consideracions de l'Evangeli i la vida de Jesús. La setmana Santa, i concretament avui la lectura de la passió de Marc, que avui llegirem, ens invita simplement a participar i contemplar. Participar, sortint al carrer, amb palmes i rams d'oliveres, confessant públicament la nostra fe. Per això caldrà explicar als infants els sentit de la primera part d'aquest cerimònia. Però sobre tot a contemplar sentidament la tràgica aventura d'un Jesús home i Déu que no defuig de sí mateix ni de la seva missió a la vida, malgrat que tot l'empenta a fugir, a escapolir-se, i en canvi és coherent fins al final. Va ser traït, abandonat, només acompanyat superficialment al començament de la festa, amb rams i oliveres, -palmes i palmons, el folklore a les portes de les esglésies- però després tot sol. No tornem nosaltres a repetir la història. Entrem-hi i seguim fins al final Jesús em contemplació sentida de la seva lluita.
Rams: la caricatura d'un triomf:
Els deixebles i els seguidors de Jesús projectaven un Messies equivocat. Veien convertit en realitat un somni subjectiu. Era una entrada triomfal, perquè la van voler veure així. No perquè ho fos. Era la caricatura d'una desfilada. Cap element desde l'ase a les catifes i els rams eren propis d'un cabdill messiànic a la manera de les pretensions d'uns deixebles obnubilats. Només Jesús era conscient de que el seu pas era per entrar als darrers dies i que els crits de benvinguda esdevindrien ben aviat silencis de solitud i traïció. Nosaltres, afortunats, que podem llegir l'entrada a Jerusalem des de la resurrecció, no podem caure en el mateix parany, que caigueren els deixebles i abandonar Jesús justificant les nostres fugides amb motivacions falses.
Carregar la Creu. Carregar les nostres creus.
Contemplant Jesús carregat la seva creu, podem pensar que nosaltres també hem de carretejar les nostres pròpies creus. No hem podem defugir. Jesús va ser coherent fins el final.
Tres creus personals, eclesials o comunitàries *
La creu del destí cec i insolidari
És la que molta gent pensa que li ha tocat en la ruleta de la vida. Acceptar estoicament el destí que li ha caigut davant del qual no pot fer-hi quasi res. Només pot somniar pinzellades de llibertat i benestar que la sort o les circumstàncies, (si hi ha salut!, diem) ens puguin fer fruir. No cal obrir gaire la boca ni arriscar-se per res ni per ningú.
La creu de la revolta o l'escapisme.
Es la manera de reaccionar d'aquells que troben la vida injusta o absurda.
La creu de l'escapisme. Es l'actitud vital de ficar el cap sota l'ala. A la vida i al món hi ha molt problemes. Jo tinc el meus i cadascú els propis. La paraula generosa de solidaritat i germanor, és desterrada del propi vocabulari com alienadora. Molts cops implica una fugida endavant, aprofundint el desesper i solitud.
La creu cristiana. La de Jesús de Natzaret.
És jou suau, malgrat és a estones humanament dolorosa. No permet resignar-se al destí de la misèria , sofriment ni al dolor sense sentit, ans al contrari, és una invitació a disminuir activament la seva presència en aquest món, alhora que ens fa creure que amb Ell –perquè sense Jesús res no podem fer- podem remeiar el mal que hi ha en nosaltres i en el cor del món. Ens ensenya que la nostra creu i la creu del món és pròleg de resurrecció perquè creiem que estem "condemnats a ressuscitar".
La llum de la creu cristiana ens obre camí per lluitar contra la injustícia i esperar contra tota esperança. De fer del somni una realitat.
Entrem amb aquesta fe, contemplació i seguiment en les celebracions de la Setmana Santa, contemplant Jesús i acompanyant-lo en el seu dolor i entrega, conscients del fugisser triomf de Rams, i del dolorós via crucis del tridu, posseïdors, alhora, de la certesa de que Crist, el nostre capdavanter, ens ha salvat amb la seva resurrecció
* Inspirat en L'escalem. Homilies de Martí Amagat
Josep M. Gispert, sj
;)
|
2 d'abril de 2006
Cinquè diumenge de Quaresma |
Jr 31, 31-34
0. Una anècdota per dir-nos "on trobar Jesús"
He 5, 7-9
Jn 12, 20-33
Uns grecs, uns pagans demanen als deixebles "volem veure Jesús". Tot un símbol de l'universalisme de l'evangeli de Joan que els grecs s'interessin per Jesús, mentre els jueus "oficials" el rebutgen. També els pagans tenen interès per Jesús. No es tracta de contestar amb una informació que els digui "és aquí o allí" (com qui demana, on es tal estació del Metro, i li contestem "dues travessies més amunt"). Tot deixeble, perquè és "proper" al Mestre, esdevé mitjancer de l'encontre dels que són lluny amb Jesús.
Aquest desig dels grecs és avui el crit del nostre cor, en aquest cinquè diumenge de Quaresma. "Volem veure a Jesús", amb tota la fondària que expressava St. Ignasi en els Exercicis, quan feia demanar: "coneixement intern del Senyor, perquè més l'estimi i el segueixi"
Nosaltres esperaríem que aquesta anècdota acabés amb una escena familiar de salutacions i conversa del Mestre amb els grecs. Però no és gens així.
Ben a l'inrevés, el Jesús que presenta Joan en aquesta catequesi, comença un discurs, del tot solemne, adreçat, més que a l'auditori de Jesús a la Palestina dels anys 30, a la comunitat de l'evangeli de Joan, de finals del s. I (i de l'any 2006 en aquesta Eucaristia).
L'evangelista posa en llavis de Jesús la resposta a la pregunta d'on és Jesús. Joan fa contestar a Jesús d'una manera similar a aquella anècdota d'Aushwich força coneguda:
En el camp de concentració, els nazis han penjat com a càstig exemplar a tres jueus, dos adults i un infant. Els adults moren aviat, la passió de l'infant dura massa, no acaba mai de morir. Tots els reclusos són obligats a veure la terrible escena. Després de molta estona se sent un crit d'entre els assistents al suplici: "on és Déu". Al cap de mitja hora inacabable, novament la mateixa pregunta (anàloga a la que avui es formula a l'evangeli).
I el qui relata aquest terrible record diu que va sentir fortament dintre seu com a resposta: allà penjat a la forca.
Aquesta catequesi que avui llegim, i que Joan proposava als fidels de la seva comunitat, fa que ens preguntem: cerquem Jesús allà on es troba?
Heus ací algunes notes sobre aquest discurs que l'evangelista posa avui en llavis de Jesús, just després que acaba d'entrar a Jerusalem.
1. "Ha arribat l'hora"
Israel esperava un Messies triomfal, un nou David que entrés a Jerusalem amb poder... És en la força, en el poder... on trobar el Messies Jesús? On i com el "Fill serà glorificat"?
Serà glorificat, ben a l'inrevés (tot un capgirament de les nostres expectatives), recollint sobre d'ell l'immens dolor físic, psíquic, social.. del món (podem rememorar els hospitals, presons, persones sense sostre, infants del carrer, nens soldat, dones maltractades, soledat, fam..., el mal que ens arriba i el mal que ens causem els uns als altres).
Serà glorificat com el gra de blat que es podreix a terra. Perquè estima la vida, la sap perdre per la vida dels altres.
Un text carregat d'antítesis:
"Guanyar la vida", realitzar-se, ser persona..., tot això per Jesús només té un camí: jugar-se la vida per coses grans, arriscar-la fins a "perdre-la"... Estimar-se a si mateix, (l'amor propi...) significa, ben paradoxalment, no anar tan adeleradament preocupats per la pròpia autorrealització. Salvar el "jo" comporta estar disposat a perdre'l (quan es fa egocentrisme, egoisme...) a favor del "tu" (significa l'altruisme).
Unes paraules, per altra banda, que són el més obvi (i oblidat!) "abc" de la salut psicològica.
Per tant: si algú es vol fer servidor meu... ja sap que ha de ser gra de blat disposat a morir.
On és Déu? En el gra de blat que sap morir.
I a què hem de morir en aquesta hora neoliberal? Hem de morir a aquest món bastit en l'egoisme, en els desequilibris mundials, perquè per al cristià "un altre món és possible". I ell aposta per ser un petit gra de blat sembrat d'aquest Món Nou de Déu.
2. "Em sento torbat. Pare salveu-me d'aquesta hora!
Però no, més aviat glorifiqueu el vostre Nom"
El discurs continua. Joan, que tant va entrar en el cor de Jesús, ens convida a entrar-hi, en aquest moment de lluita interna, de torbament, de rebuig de la mort. Perquè el gra de blat no voldria morir!
I al mateix temps: una veu del cel (com al Baptisme i la Transfiguració) revalida el camí de Jesús. Un camí que és estar al costat dels petits, dels febles... de mi mateix: perquè tinguin Vida.
3. "Ara el Príncep del Món serà expulsat"
I ho serà quan Jesús sigui "enlairat" (= la creu) aleshores tot ho atraurà cap a ell. Avui ens cal mirar la creu de Jesús, el gra de blat podrit.
Acabem amb una anècdota.
El periodista li preguntà al P. de Kolvenbach (Superior General dels jesuïtes, nascut als Països Baixos, però que passa bona part de la vida al Líban, en l'església catòlica oriental) per què i com pregava amb les icones. Li contestà: "jo les miro i elles em miren".
Avui és el dia per mirar la creu de Crist (el gra de blat mort) i de deixar-se mirar per la creu, que la seva llum es projecti damunt nostre, perquè sapiguem com Jesús donar la pròpia vida... i així salvar-la, guanyar-la.
Francesc Riera i Figueras, sj
;)