LA POR A LA MORT

Els deixebles tenen por (i qui no té por a la mort?!): por dels jueus, por del futur, por del fracàs, por de la mort... Per això tenen les portes tancades. No volen acabar com Jesús. És comprensible. La mort de Jesús ha tancat totes les portes. Ningú no pot entrar ni sortir per aquesta porta que la mort de Jesús ha tancat darrera seu. Ha estat un cop fatal per la seva pobre fe. Els deixebles no han pogut resistir un cop com aquest. Ningú no pot resistir un cop com aquest. Aquell en qui havien posat totes les seves esperances és mort, i de quina manera!
Ara què fem? Ens dispersem? Esperem encara uns dies que hagi passat l'enrenou? Què pensar però del testimoni de Maria Magdalena? Ella diu que ha vist el Senyor. És cert que el Senyor ens havia dit: “al tercer dia ressuscitaré.” Però què vol dir això? Avui és diumenge, ja fa quasi tres dies que va ser crucificat. Què pensar? Què fer?

PAU A VOSALTRES

Jesús es presenta enmig d'ells com si mai no hagués estat absent. Els forrellats de la mort no poden retenir Jesús. Però aquest Jesús porta ara les marques de la mort. No és un fantasma. És el Senyor ressuscitat. El mateix Jesús que va morir crucificat és ara enmig d'ells i els porta la pau. Una pau que venç la por. Si ell ha ressuscitat, perquè tenir por. Ell tenia raó. Ell no es va fer enrera, perquè nosaltres ens hauríem de fer enrera?
Els deixebles estan amenaçats per totes bandes. A l'exterior, és la mort que els amenaça. A l'interior, en canvi, és la resurrecció que els amenaça. Com deia un periodista llatinoamericà que havia rebut amenaces de mort: “els cristians no estem amenaçats de mort, estem amenaçats de resurrecció.” La resurrecció és més forta que la mort, la seva amenaça és molt més persuasiva. Estimar els altres fins a l'extrem com Jesús ho va fer, heus ací la veritable amenaça de la nostra vida.

DEL VEURE AL CREURE

Els deixebles s'alegren de veure el Senyor. Però no hi ha prou amb veure. Malgrat haver vist, els deixebles continuen tancats. Es refreguen els ulls com després d'haver tingut una visió estranya. Tomàs revela la consciència encara poruga dels deixebles. Tomàs vol veure i també vol tocar. Hem vist però no ens ho acabem de creure... No hi ha prou amb veure, voldríem poder tocar. Volem estar segurs, i no hi ha per menys. Acabem de rebre un cop molt dur i som més sensibles a l'autosuggestió i a la fantasia. Hem cregut veure, però potser ens hem deixat portar per l'eufòria...
Han calgut vuit dies perquè el Senyor ressuscitat s'aparegui de nou al mig dels deixebles. Aquest cop Tomàs també hi és. Tots els dubtes i totes les vacil·lacions d'aquests vuit dies reben la salutació del Senyor: “Pau a vosaltres.” Vols veure? Mira. Vols tocar? Toca. Però encara molt més fort que el veure i que el tocar: Vols creure? “No siguis incrèdul, sigues creient.” Una sola exclamació com a resposta: “Senyor meu i Déu meu !” El Ressuscitat ha vençut les resistències i la por dels deixebles: la fe obre de nou les portes que estaven tancades.

ELL HA VENÇUT... I ENS HA CON-VENÇUT!

Creure és ser con-vençut : és vèncer amb ell. La primera carta de Joan en dóna testimoni: “¿qui venç el món sinó el qui creu que Jesús és el Fill de Déu?” (1Jo 5,5) Jesús ressuscitat ha vençut la mort i ens ha alliberat de la por que ens retenia amb les portes tancades. La fe en el Senyor Ressuscitat ha estat cantada amb tota la raó com una victòria. "Creure" és ser con-vençut per aquesta victòria del Ressuscitat: el Senyor ha lluitat en camp contrari - què hi ha de més contrari a Déu que la mort?! – i, d'aquesta manera, Ell ha vençut la mort a domicili. El Senyor ha vençut la resistència mortal d'un món a la defensiva que sent la presència de l'Altre com una amenaça; un món posseït per les seves pròpies possessions i paralitzat per la por a perdre-les; un món, en definitiva, amb les portes tancades als altres i al futur.
El relat dels Fets dels Apòstols ens presenta la comunitat dels qui han estat con-vençuts pel Ressuscitat. El Ressuscitat els ha fet vèncer, primer de tot, la por a perdre el que posseeixen: “cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa.” I, paradoxalment, el resultat d'aquesta desconcertant victòria no és un empobriment sinó un enriquiment: “tot estava al servei de tots.” En la mesura en què ella ha estat con-vençuda pel Ressuscitat, la comunitat cristiana no pot estar-se de voler con-vèncer el món, de voler que tothom participi de la mateixa victòria. Però ella és conscient que per con-vèncer el món cal que la seva vida sigui con-vincent. Una comunitat cristiana que practica allò que creu i que predica allò que practica: ¿és que hi ha potser una altra manera de ser con-vincents?

Marc Vilarasau

DIUMENGE GRAN DE LA CINQUANTENA DE PASQUA

Avui és el Diumenge Gran: així anomenen alguns Pares orientals aquest període de cinquanta dies, puix, tots els atributs que fan del Diumenge el dia setè de la Nova Creació conflueixen en la Cinquantena de Pasqua. El 4ªrt Evangeli ofereix com cap altre una visió unitària:

• el Crist VIVENT -en continuïtat i trencament amb JESÚS DE NATZARET
• confereix sentit a la primera experiència de la TOMBA BUIDA, que varen fer les dones i que
• culmina en les APARICIONS del Ressuscitat,
• que seu a la dreta del Pare i és SENYOR;
• ens fa el do del seu ESPERIT
• i es manifesta de manera particular a les EUCARISTIES dominicals,
• tot disposant-nos per a esdevenir els seus TESTIMONIS amb un BAPTISME sovint pentecostal.

ELL LLENÇÀ EL MANTELL. I EL SEGUIA CAMÍ ENLLÀ

Avui celebrem una Eucaristia marcada per dues peculiaritats: d'una banda, l'aclamació a Jesucrist, que enceta el seu misteri pasqual i que nosaltres reconeixem, ja, com a Senyor; de l'altra, la contemplació del camí d'aquest Senyor que aclamem, un camí que és de dolor i d'abandó, el camí de la creu. De fet, doncs, podríem dir que avui contemplem la passió del Senyor amb la fe dels qui creiem en la seva resurrecció.

En aquest cicle B tenim com a guia l'evangeli de Marc: en l'entrada a Jerusalem, primer i, tot seguit, en el relat de la Passió. Aquesta no lliura fàcilment els seus secrets, i pot semblar eixuta i dura. Vull oferir-vos quelcom de la tendresa que s'amaga en petits detalls que, sovint, escapen al lector. Les restants lectures en donen la interioritat del que celebrem en aquest pòrtic de la Setmana Santa.

1. Molts van estendre els mantells pel camí (Mc 11,8a). L'entrada del Senyor a Jerusalem ha estat delicadament preparada pel darrer episodi que la precedeix: el protagonista és un cec –l'únic d'aquest evangeli que té nom: Bar-timeu, fill de Timeu)-. L'evangelista concentra en ell totes les virtuts exigibles al deixeble. El situa a Jericó, primer, a la vora del camí, per acabar seguint-lo camí enllà.
Comença cridant-lo i proclamant-lo Salvador: Jesús, fill de David, tingueu compassió de mi! Impossible fer-lo callar: suporta la negativitat dels qui acompanyen el Mestre, i crida encara més fort. Jesús el fa venir i, en saber-ho, ell llençà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. Jesús li preguntà: -Què vols que faci per tu?. Ell respongué: Rabbuni, fes que hi vegi!.. A l'instant hi veié i el seguia camí enllà. Tenim tots els elements de la nostra celebració: la intimitat amb el Senyor que denota aquest Rabbuni amb què, només Mª Magdalena gosa adreçar-se-li; demana que se li obrin els ulls físics i els espirituals per a poder endinsar-se en la intel·ligència de la Passió del Senyor, davant del qual estén el mantell de pobre. Nu, el segueix.

2. On és LA MEVA sala per a poder menjar la Pasqua amb els meus deixebles?: La pregunta de Jesús a l'amo de la casa revesteix un sentit més ric si ens referim al text grec de sant Marc: Katalyma mou, la meva sala, la meva estança d'hospitalitat. Hi ha, en aquesta pregunta, una mescla d'humilitat i de comandament. Jesús pregunta on és la seva estança: i la demana amb seguretat, amb l'autoritat de la possessió. Aquesta estança és d'ell. L'ha retinguda. Però l'ha haguda de demanar a un home.
Jesús reclama la meva ànima per a celebrar-hi la seva Pasqua. Perquè la meva ànima li pertany. Però accepta de venir-hi com un hoste, demana la meva hospitalitat.

3. ABBA, Pare, tot t'és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols. Només aquest evangelista ens transmet la intimitat de la relació filial de Jesús amb el seu Pare, i, ho fa, amb les ipsissima verba Christi -el terme empleat pel propi Jesús-. Un dia, a un parc de Jerusalem, vaig sentir com un nen cridava, gemegant, al seu pare, amb idèntica expressió. També –ho escriu Sant Pau- l'Esperit gemega i balbuceja en el nostre interior, tot cridant: Abbà, Pare. És el que Jesús ensenya als deixebles: Quan pregueu heu de dir: Abba del cel..., i, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant a qui li demani (evangeli de Lluc).

4. Llavors tots l'abandonaren. El seguia un jove, cobert només amb un llençol, i el van agafar. Però ell es va desfer del llençol i VA FUGIR TOT NU. Molts es pregunten pel significat i la intenció de Marc en oferir-nos aquesta dada. Les interpretacions s'encaminen en la direcció d'un tret autobiogràfic de l'evangelista. Als Fets se'ns parla de la casa de la seva mare, on Pere es va refugiar quan va sortir de la presó. D'altres remarquen el misteriós paral·lelisme amb un altre jove, vestit de blanc, que apareix dins del sepulcre (16,5), figura, tal vegada, del propi Jesús: l'han fet presoner i abandona la seva vida mortal (el llençol; veure 15,46) en mans dels seus enemics, ell, però, es troba viu i lliure (fugí nu), fora del domini dels seus perseguidors. El 4ªrt Evangeli remarca que només trobaren el llençol a la tomba buida. D'aquesta manera, tot començant la Passió, Marc avança simbòlicament el seu desenllaç. En un sentit espiritual, Sant Jeroni féu famosa l'expressió: Nudus nudum Christum sequi = seguir nu el Crist nu. Només Marc presenta aquesta dada.

5. Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?, que vol dir: Déu meu, Déu meu, ¿per què m'has abandonat? El Crist de Marc mor en les tenebres i en la més profunda de les solituds. Aquestes paraules, Jesús les va cridar amb tota la força. Però, Jesús, llençà un gran crit i va expirar. Un crit així té una doble explicació: física, doncs la situació exigeix que qualsevol expressió del moribund procedeixi d'un gran esforç perquè ha d'omplir els pulmons amb un migrat punt de suport. Tanmateix, l'evangelista volgué que també ens adonéssim de la intensitat espiritual que, sovint, demana fer un esforç suprem, total i insuperable..: amb una veu forta que ofegui tots els tumults, els de fora i els de dintre. Com s'il·lumina l'exhortació del Senyor?: s'ha de pregar sempre, i, en tota ocasió!

6. El centurió, que estava enfront d'ell, QUAN VEIÉ LA MANERA COM havia expirat, digué: -És veritat: aquest home era Fill de Déu. No fa referència al què sinó al com. Ens hem convertit en un espectacle per a tot l'univers, àngels i homes (I Co 4,9), i, la carta als Hebreus (10, 33) traspassa aquest als seguidors de Crist: us convertireu en espectacle per a la gent quan sofrireu oprobis i persecucions. El testimoni de l'elegància en el sofriment: vet ací quelcom que parla i obre la intel·ligència de tants homes i dones de bona voluntat, de tants cercadors de bona notícia. Atracció suprema de l'autenticitat i de la grandesa d'esperit, creadores de vida i, també, –misèria del cor humà- que suscita, alhora, en els mesquins la imperiosa necessitat de destruir el que em supera.

Per acabar, fóra igualment interessant examinar alguns personatges del drama: la dona ungint Jesús; la traïció de Judes; Pere, negant Jesús. Tots ells resumeixen la nostra realitat d'amor i de feblesa, d'enduriment. Recordem les lluminoses paraules de la 1ª lectura d'Isaïes 50,4ss.: El Senyor m'ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula (i amb els fets) sàpiga sostenir els cansats.

Julià Maristany, S.J

    Tots ens hem sentit, alguna vegada, gra de blat. O al menys, tots hem volgut entrar pel camí que Jesús ens indica, que és el de la salvació, i el de donar fruit. No tenim vocació d'estèrils, i ens complau saber que el pas per la nostra vida, i per la vida dels altres, és fructuós.
    El que passa és que aquest desig té molts condicionants, i poder ser un intèrpret d'unes històries que tinguin sentit, en sintonia amb l'evangeli de Jesús no resulta gaire fàcil.
    I Jesús no dissimula, ni contemporitza amb les mitges tintes, com tenim el costum de fer els homes i les dones, que volem "nedar i guardar la roba".
    La radicalitat de l'evangeli no té escapatòria. És el ser o no ser, com sempre que ens trobem en la cruïlla de decisions que suposen acceptar la vida tal com ens ve donada, saber distingir entre el gra bo i el dolent, i prendre decisions per doloroses que siguin.
    Això és una primera reacció davant del què ens diu Joan, posant-ho en els llavis del Mestre de la Vida.
    Que és difícil ens ho diu ell mateix quan reconeix que està contorbat. No es pot veure de fit a fit la realitat de l'existència com la d'ell, abocada a la mort, encara que sigui per salvar-nos a tots nosaltres.
    Compta amb el Pare, és ben cert, mes això no li treu l'espina d'un futur que veu incert, si més no, per que la seva visió humana no pot entrar en detalls; però els sospita.
    Nosaltres, com ell, hem d'acceptar aquesta realitat, i veure que el que ens espera és per nosaltres una fita en el camí de la salvació.
    El Pare, però, no l'oblida, ni el deixa de la mà. I si a Ell, que és baró de dolors, li fa costat, és la promesa que també a nosaltres ens ha d'ajudar. Fidel és Déu que no permetrà que les nostres proves siguin superiors a les nostres forces.
    El gra de blat ha de morir per produir fruit, és ben cert mes aquesta transformació serà gloriosa, perquè ens espera l'abraçada del Pare al final del camí, i l'ajut momentani en ple itinerari.
    Unes paraules de realisme, les de Jesús, i una promesa de confort. Ell està al costat nostre, i d'alguna manera, identificant-nos amb ell, serem bla que produeixi fruit. Potser no el que nosaltres voldríem, ni de la manera com desitjaríem, mes sí con Ell ha establert dintre del seu misteriós projecte de salvació.
    Potser un dia, qui sap si el darrer, sentirem la veu que Jesús diu que li va ser adreçada per a nosaltres. I serem atrets, de veritat, cap a ell.

    Així sia.

Cristòbal Sàrrias