Ja queden lluny els temps en els que molts cristians vivíem la nostra fe fonamentalment subjectes a unes lleis i a unes normes. I això ens portava a viure contínuament en el temor a transgredir-les. És més, en moltes ocasions, ens portava a viure en la por que, de la seva transgressió, se'n derivessin unes penes i càstigs, més o menys severs, més o menys llargs, fins i tot eterns, a l'altra vida. La vida cristiana consistia bàsicament en no cometre cap transgressió, cap pecat. I en això s'havia de posar el primordial i màxim interès i esforç.

Les paraules de Jesús en l'evangeli d'avui ens conviden a viure, no en el temor ni en la por, sinó en la serenor i en la confiança. “Que el vostres cors s'asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi”. I la raó per la qual hem d'asserenar-nos i de confiar és que a la casa del Pare hi ha lloc per a tots. I que Ell mateix va a preparar-nos una bona estada. Què més volem? De què hem de tenir por?

Però viure en la serenor i en la confiança no vol dir viure en la inacció i en la passivitat. Perquè a continuació Jesús ens diu quin és el camí que porta a la casa del Pare. I no és un camí per anar purament esquivant les ocasions de pecat. És un camí que s'ha de fer amb decisió i coratge. És un camí que exigeix posar en acció tot el nostre ésser, tota la nostra persona amb totes les seves capacitats i potencialitats. Perquè el camí, en definitiva, és el mateix Jesús. “Jo sóc el camí!”, diu Jesús.

Fer camí cap a l'estada preparada per Jesús consisteix en identificar-se amb Ell. I això suposa tenir davant nostre un ample horitzó, un llarg camí a recórrer, tot aprofundint contínuament en la persona de Jesús. Aleshores sí que podem dir en què consisteix veritablement la vida cristiana. La vida cristiana consisteix en anar coneixent, estimant i seguint Jesús. Per això sant Ignasi ho feia demanar intensament i insistentment.

Fonamentalment la fe cristiana, per tant, no és subjectar-se a unes lleis o normes, no és bàsicament acceptar una doctrina, sinó que és creure, és confiar que seguir Jesús és el camí que ens va apropant a la veritat i a la autèntica vida, la vida a la casa del Pare, la vida “amb” Déu i la vida “de” Déu, la vida de ressuscitats com Jesús, perquè Jesús està en el Pare i el Pare està en Jesús.

Certament queda lluny aquesta concepció de la vida cristiana d'aquella, tan curta esquifida, de posar tot el nostre esforç en evitar transgredir unes lleis i unes normes. Jesús ha acabat dient en l'evangeli d'avui: “Qui creu en mi farà les obres que jo faig i fins en farà de més grans!” Què més podem desitjar!

Però cal alimentar la nostra fe i la nostra confiança, per això d'aquí a poc prendrem el pa baixat del cel per donar-nos la seva vida i perquè nosaltres la donem al món.

Francesc Xicoy sj

Déu és com un bon pastor

Les lectures d'avui ens proposen la paràbola del bon pastor. El pastor que té cura del ramat és una de les imatges que la Bíblia fa servir per descriure l'acció de Déu respecte el seu poble i respecte de la humanitat. Així, Déu és el “pastor d'Israel” (Ps 80,2), i ell surt a cercar les ovelles, disperses i malmeses, per aplegar-les i guarir-les: “Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte; jo les recolliré de tots els indrets on s'havien dispersat. Les conduiré als bons pasturatges i reposaran en una bona cleda i trobaran un pasturatge abundant. Buscaré l'ovella perduda, recolliré l'esgarriada, embenaré la que s'havia trencat la pota i restabliré la malalta” (Ez 34). No només això, sinó que Déu “envia pastors”, homes que, a imatge d'Ell, condueixen el poble pels camins de Déu. Així Moisès (Is 63,11), o David (Ps 78,70-72). Ara Jesús es presenta com el pastor enviat per Déu: en ell es realitza amb nosaltres aquesta manera de ser de Déu.

La figura del pastor és una figura rica i entranyable. En ella es mostra molt bé la paternitat-maternitat de Déu. El pastor reuneix el ramat, “cridant les ovelles pel seu nom”. Així Déu aplega un poble, una humanitat en què cadascú té el seu lloc, un lloc somniat com un pare somnia amb el seu fill. El pastor condueix el ramat per bon camí, lluny dels perills, cap a pastures tranquil·les i gustoses: “em fa descansar en prats deliciosos; em mena al repòs vora l'aigua”. Així Déu condueix els homes cap a la vida, i procura allunyar-los d'allò que destrueix la humanitat. El pastor en té cura, i per això les ovelles se senten segures amb la seva presència: “no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”. Així Déu es fa present a la vida de cada persona per guarir, per restablir. El pastor defensa el ramat, i cadascuna de les ovelles. Així Déu és el Defensor del feble. El pastor rescata la ovella perduda. Els que en saben, diuen que els típics bastons de pastor acaben en una forma circular, com una mena de ganxo que el pastor feia servir per recuperar una ovella que hagués caigut en un forat o un lloc inaccessible, tot fent passar aquest “ganxo” per dessota les potes davanteres de l'animal, tot “pescant-lo”. Per això “la teva vara de pastor m'asserena i em conforta”. La vara del pastor és una eina de defensa i de rescat. Axí Déu s'acosta a cercar el qui va “perdut per la vida”. La història d'Israel ja comença així: “He vist l'opressió del meu poble... per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo pujar cap a un país bo i espaiós” (Ex 3). Aquest és el que en podríem anomenar “gest original” del Déu que se'ns dona a conéixer a la Bíblia: aquest “baixar-per-fer-pujar” és com un resum i paradigma de com Déu es relaciona amb nosaltres. És el gest del Déu que allibera el poble d'Egipte, és el gest del Fill que “no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu” sinó que “s'abaixà” fent-se home i esclau fins a morir en creu. És el mateix gest del pastor que s'ajup, tot allargant la seva vara, per treure del pou la pobra ovella que hi ha caigut.

El pastor i el lladre

La paràbola d'avui fa la comparació entre l'actuació del pastor i la del lladre d'ovelles. El lladre, se'ns diu, entra a la nit, per no ser descobert. El lladre no entra per la porta, sinó que salta la tanca. I entra per matar i robar les ovelles. No les coneix, ni elles el coneixen; per això les ovelles s'espanten i fugen amb por, i es dispersen. El pastor, en canvi, ve de dia, a plena llum. No s'amaga. El porter el coneix. Crida cada ovella pel seu nom, i elles el coneixen. Per això les ovelles no fugen ni es dispersen, sinó que el segueixen formant un ramat. El pastor les condueix cap a les bones pastures, perquè mengin, “perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”. Lladre i pastor representen dues maneres de fer ben diferents! Es tracta, doncs, d'una paràbola de discerniment. Cal saber distingir el lladre del pastor. Vivim en un món a on som reclamats per mil veus, per mil ofertes, per mil propostes. Totes es presenten com a bones. Totes ens prometen la felicitat. Totes reclamen la nostra atenció. Molts volen guanyar “la confiança del públic” amb promeses afalagadores... però només busquen el seu profit personal, “a veure què en poden treure”. Però cal saber distingir, discernir, la veu del pastor de la del lladre. I aquesta paràbola ens dona alguns criteris de discerniment. En podriem parlar de tres:

1. El lladre entra de nit; el pastor, de dia.
   El pastor no porta cap disfressa i no s'amaga: vol ser reconegut. El lladre fingeix, o dissimula, o no vol ser conegut. St. Ignasi diu que el “mal esperit no vol ser conegut” com a tal. El lladre és un fingidor. El pastor és transparent. Ho podríem traduir dient que allò que ve de Déu és simple, senzill, clar. Allò que Déu ens proposa en cada moment mai ve embolicat amb grans papers de cel·lofana i amb moltes explicacions ni amb paraules seductores. Són els interessos egoïstes els que s'han d'amagar sota un embolcall de brillantor immaculada i un torrent d'afalacs. L'Evangeli no necessita maquillatge per ser atractiu. Déu és simple i clar. En Ell no hi ha complicacions, ni replecs. Déu no ens vol vendre cap hipoteca (amb perdó).
2. El pastor crida cada ovella pel seu nom.
   El pastor em coneix i m'estima. Per a ell no sóc “un més de la massa”. Per al lladre no sóc ningú, jo. Ell només vol el seu interès. En el nostre món, saturat de publicitat, què real és això. Quantes vegades reclamen la nostra atenció per interès! Quantes vegades l'important no és la persona sinó allò que en podem treure! Per a Déu tothom hi compta. En una proposta evangèlica la dignitat de la persona passa per davant de tota altra consideració.
3. El pastor genera la unió del ramat.
   El lladre el dispersa per la por. Com és d'actual això, en la nostra societat individualista! Com és d'actual, en el nostre món dividit (Nord/Sud) i enfrontat (Palestina)! Aquest és un gran signe de l'Esperit. L'Esperit de Déu uneix els homes: fa de la humanitat una comunitat. Hi ha dues belles paraules per dir-ho: “concòrdia” i “discòrdia”. El pastor porta concòrdia, el lladre, discòrdia. Allò que ve de Déu ens uneix els uns amb els altres. Allò que no ve de Déu, més a la curta o més a la llarga, ens separa, perquè ens tanca en nosaltres mateixos i els nostres petits o grans interessos.

Potser tot això ens pot servir per a la nostra vida. Per examinar la nostra manera de fer i veure fins a quin punt és evangèlica: veure quan som “bons pastors” per als altres, i quan som “lladres”. I també per ser una mica més savis i conéixer què val la pena de debò en la nostra vida, i què és “de baratillo”! I, en qualsevol cas, que ens seveixi per lloar molt la bondat de Déu, i confiar en ell en qualsevol ocasió, fins i tot “quan passo per barrancs tenebrosos”, perquè, al cap i a la fi, “la vostra bondat i el vostre amor m'acompanyen tota la vida”.

Joaquín Menacho sj

Aquest tercer dimenge de Pasqua, els textos de l’Eucaristia ens inviten a seguir aprofundint en el misteri de la Resurrecció de Jesús. En un món on sovint la violència destrueix els esforços pel benestar i per la convivència, el Ressuscitat –víctima de la violència a la Creu- es fa present als qui ens desanimem i ens dóna uns ulls nous per a seguir construint la comunitat al servei de la justícia.

Se’n tornaven a casa (versets 13-24)

Tot s’ha acabat. Jesús, aquell profeta “poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble”, ha estat mort a la Creu. Les esperances d’alliberament de molts del poble d’Israel han estat esclafades amb el final de la vida de Jesús; també l’esperança de Cleofàs i de l’altre deixeble. És, doncs, el moment de plegar veles i tornar a casa.

Però en plena retirada el dos deixebles segueixen comentant el que ha passat: segueixen fent memòria dels fets desconcertants de la vida i la mort de Jesús. I aleshaleshores el mateix Jesús comença a fer-se’ls present, a caminar al costat seu.

Una nova mirada sobre la història (versets 25-31)

L’Evangeli carrega d’ironia la conversa de Jesús amb els dos deixebles. Jesús inicia la conversa interessant-se pel que ells discuteixen, i Cleofàs el tracta de foraster ignorant: a Ell que és el protagonista dels fets que els preocupen!

Poc a poc, amb paciència i decisió, Jesús els va fent veure que el projecte d’alliberament d’Israel segons la voluntat de Déu passava per un Messies que havia de donar-se del tot (Lc 4, 16- 21): que el gest suprem d’alliberament del poble és estimar tothom fins a donar la vida.

Els dos deixebles van començant a entendre d’una altra manera la història de Jesús. Per això, arribant a Emaús, quan fosqueja, demanen a aquell desconegut que es quedi encara més amb ells. I, entaulats, en la fracció del pa igual com a l’Últim Sopar, “se’ls obriren els ulls i el van reconèixer”.

Recobrar forces i refer la comunitat en plena nit (versets 32-35)

Aleshores reconeixen que Jesús els estava escalfant el cor i comprenen la manera com aquell home, el Messies, ha renovat l’esperança al poble d’Israel. Comprenen que la conducta de les dones i d’alguns dels deixebles (vv. 22-24) són altres signes de la nova presència de Jesús entre els seus.

Amb noves forces, Cleofàs i l’altre deixeble comencen el camí de tornada cap a Jerusalem (¿No dèieu que es feia tard?: de nou, onze quilòmetres, i en plena nit!) Però és que han de reunir-se amb la comunitat dels seguidors de Jesús. Comença una nova aventura per a tots ells...

Aliment d’una nova esperança

A alguns ens passa que enyorem una Església més nombrosa o més activa en la societat. I molts ens desanimem davant de les situacions de violència que destrueixen possibilitats de progrés econòmic, una convivència sempre difícil, i la pau interior de les persones. Som com Cleofàs i l’altre deixeble: tenim temptació de deixar-ho tot: de clausurar el treball per una societat més justa, de desapuntar-nos d’una Església massa vella en molts sentits...

El Ressuscitat, però, se’ns fa present per la seva Paraula, el seu Cos i la seva Sang, i ens anima a renovar la nostra esperança en el seu projecte: refer la comunitat al servei del Regne, “portar la Bona Nova als pobres, proclamar als captius la llibertat...” (Lc 4, 18).

Un darrer apunt: l’Evangeli només dóna el nom d’un deixeble: Cleofàs, un home. Algunes icones orientals representen l’altre deixeble com una dona.

Quines esperances m’estan movent últimament? Quines esperances ha de renovar en mi i en la comunitat cristiana el Ressuscitat? Com funciona la “comunicació profunda” amb la meva parella?

Pep Mària i Serrano sj

Aquest diumenge era ben especial a l’antiga Església: Diumenge in albis, quan els nou nats de Pasqua deixaven el vestit blanc del baptisme. Si a la diada pasqual es tenia present el primer acte significatiu de la trobada de la tomba buida, avui en canvi, es recuperava la primera de les aparicions de Jesús als apòstols, sense Tomàs, i la segona, a la vuitada, tan marcada per la seva presència i confessió de fe. Per aquest motiu els orientals designen aquest dia com a diumenge de Tomàs.

Tomàs sovint no té bona premsa, ni que sigui aquell que quan la mort de Llàtzer reacciona amb amor i impulsivitat: Doncs anem –a Betània– i morim amb ell –Jesús. El clima respecte a Jesús, en aquell moment, era molt negatiu a Galilea i Judea. En un altre indret del 4ªrt Evangeli descobrim la sinceritat d’aquest apòstol, quan Jesús parla al Sermó del Sopar sobre el seguiment dels deixebles al camí del seu Mestre: Senyor, si ni tan sols sabem on vas, ¿com podríem conèixer el camí?

Doncs bé, Jesús diu a Tomàs: Porta aquí el dit i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient!.. Tomàs li respongué: Senyor meu i Déu meu!

L’episodi projecta força llum sobre la natura de la fe pasqual i, també, sobre la nostra fe en Crist: Una opinió popular ben poc crítica ha associat el nom de Tomàs al dubte o a la incredulitat. De cap manera, penso, que Tomàs sigui més incrèdul que no pas els altres. Els apòstols –a excepció d’un d’ells–, fins i tot la pròpia Maria de Magdala, no cregueren en la resurrecció fins que van veure amb els ulls corporals el seu Mestre. Tots ells entren en el que expressa Jesús. Si Tomàs hagués estat amb els altres en el moment de la primera aparició, també ell hauria cregut.

¿Què vol dir, doncs, Jesús quan adreça a Tomàs la reconvenció: Per què m’has vist, has cregut, feliços els qui creuran sense haver vist? ¿És la fe una decisió arbitrària de la voluntat o, tal vegada, un impuls del cor al bell mig de la nit?. Molts pensaran que es tracta d’una evidència i, a la manera de la ciència, que és demostrable. El significat de les paraules de Crist apareix millor quan considerem el cas del Deixeble que Jesús estimava: aquest va creure sense haver vist el Mestre: havent entrat dins la tomba buida, veié i cregué. Què hi va veure?: No pas Jesús, només vestigis de l’enterrament: les benes i la roba, el sudari, el lloc, com a conjunt seré o ordenat de signes que –en el si d’un misteri que no podem pas penetrar– van ser per a ell arguments per a creure que la mort no havia retingut Jesús com a captiu. Aquests signes –per ells mateixos– eren insuficients per a produir l’acte de fe, tanmateix la Gràcia i l’Esperit Sant van suplir el que mancava, perquè el cor del Deixeble es trobava preparat i obert a la divina interpel·lació. El signes van mediar en un diàleg secret que el deixeble mantenia amb el seu Senyor. És per això que, en la ment del 4t Evangelista, el signe desborda la possible veritat del miracle –aquest últim no parla directe al cor-intel·ligent: ens arriba més perifèricament.

No era aquest el cas de Tomàs i els dels altres apòstols. No semblaven preparats per a la comprensió dels signes a la llum de l’Esperit: Feliços aquells que, sense haver vist (físicament), tenen la capacitat de llegir els signes, descobrir les petjades i creure amb un cor que ja ha estat obert i preparat per a ser dòcil a l’impuls de la Gràcia il·luminativa!

Tomàs havia dit: Si no li veig les mans no m’ho creuré pas. I vet aquí que Crist el convida a tocar les ferides de la Passió. ¿Quin pot ser el sentit d’aquesta invitació?

• Per una banda, fora una crida a la relació d’intimitat amb el Senyor-Jesús: El nostre Salva-dor no es troba lluny de nosaltres. Permet i vol que el toquem en l’Esperit: A vosaltres no us dic servents, sinó amics (Jn 15,15) i espera de nosaltres un acostament personal, espontani, de confiança i de tendresa, en que el cor parli al cor.
• Per l’altra, el Senyor vol que, en aquest acostament, les seves ferides –vull dir el seu sofriment i mort– no les oblidem mai perquè, s’ha d’evitar alhora encallar-se mòrbidament en els aspectes sagnants de la Passió, com en l’especialització dels gloriosos –Transfiguració o Resurrecció– que ens fessin ignorar o menystenir el realisme de la seva santa humanitat sofrent i humiliada del Redemptor... Recordeu el que diem a la Consagració de la Missa: Cos entregat, Sang vessada. La perfecta unió de Divendres Sant amb la diada de Pasqua se’ns evidencia lluminosament en aquest episodi del Diumenge de Tomàs: Volent manifestar a Tomàs la veritat de la Resurrecció, Crist el convida a tocar les ferides, per les quals hem estat guarits.

Només restaria recordar que, també nosaltres, som cridats a ficar els dits en les marques dels claus, i la mà dins el costat del Salvador. Avui Jesús no té altres mans visibles que les dels homes, ni té un altre costat visible que el del meu germà. Si crec de debò que els homes i les dones són els membres del cos de Crist i que el senzill got d’aigua que dono a l’assedegat es donat al propi Crist... he trobat, aleshores, el mitjà infal·lible d’arribar al Senyor. Quan ens resulti difícil aixecar el cor vers Déu i trobar-lo en la pregària, cerquem-lo i trobem-lo tot abaixant-nos als seus membres menyspreats i sofrents. En aquests moments, la realitat de la resurrecció esdevé tangible, en el sentit més literal del terme. Quan hom s’inclina vers el germà desgraciat o abandonat a la cuneta del camí dels homes i no té por de tocar llur lepra, toca el cos del Senyor i fa una experiència viscuda de la Presència divina en el germà.

A Jesús, que li demana que ja no sigui més incrèdul, Tomàs li respon amb una exclamació: Senyor meu i Déu meu! El suprem significat d’aquest diumenge de Tomàs rau en la coincidència de dos fets: d’una banda Tomàs es troba en presència de la humanitat de Crist, de les llagues de la Passió i, per l’altra, confessa plenament que aquest Crist de carn és Déu i Senyor. És el Símbol de la Fe de Nicea en estat embrionari: el Fill de l’Home és reconegut com el Fill de Déu = proclamat autèntic home per les seves ferides, proclamat autèntic Déu per la glòria de la resurrecció. Tomàs confessa el Déu-home, no pas en una declaració intel·lectual, ans amb un crit de fe i d’adoració, un crit autènticament personal: el MEU Senyor i el MEU Déu!... Que, igualment, ho puguem fer nosaltres.

Julià Maristany, s.j.