24 d'abril de 2005 Cinquè diumenge de Pasqua

Primera lectura (Ac 6,1-7): Elecció dels set diaques Segona lectura (1Pe 2,4-9): La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici Evangeli (Jo 14,1-12): Jo sóc el camí, la veritat i la vida L'evangeli d'avui és un fragment molt dens del comiat del Sant Sopar. Com que durant la Setmana Santa i, en particular, el dijous sant no dóna massa temps per a la meditació punt per punt, suggereixo per a l'homilia d'avui una comentari detingut dels diferents enunciats. Jesús s'entreté a confortar els deixebles quan ja ha anunciat la traïció d'un d'ells i la seva propera partida. Els demana primer de tot confiança en ell, tanta com la que tenen en el Pare. Per tant, que tinguin la màxima serenitat. Tot seguit els fa considerar el més enllà de la seva mort com una missió. La formulació empra una imatge tremendament entenedora i realista. Jesús s'avança a preparar la futura estada. Justament, per al sopar pasqual, Jesús ha enviat dos deixebles pel davant per preparar l'estança que havia de fer de Cenacle. Ressona encara la veu del pastor que porta les ovelles amb ell. Tota aquesta afirmació queda recollida en la fe cristiana primitiva en fer entendre que la resurrecció de Jesús és penyora de la nostra i que Ell, com a cap del cos, s'avança en el que després serà cosa de tots. Però aquesta pretensió d'avançar-se comporta un terme i un camí. En el capítol anterior, sant Joan ha afirmat que Jesús sabia que venia del Pare i que al Pare tornava. La petita conversa amb Tomàs aclareix un punt fonamental: Jesús és el camí. L'evangeli de Joan és molt insistent a posar en boca de Jesús l'expressió "Jo sóc", que remet a la manifestació de Déu en el Sinaí, quan Moisès li demana el nom. Aquest haurà de dir als israelites que "Jo sóc" és qui l'envia. Les diferents denominacions que s'atribueix Jesús van donant una aproximació cal·leidoscòpica a la seva enorme riquesa de ser. Cada una permet enlluernar-se amb la figura de Jesús. Jo sóc la llum, l'aigua viva, el pa baixat del cel, el bon pastor, la porta, la resurrecció, la vida... Ara, de cop, Jesús formula tres aspectes de la seva persona. Ell és el camí, la veritat i la vida. Si Jesús és el camí, caldrà tornar a Galilea per refer tots els seus passos des del començament. Paraula i obra. Anunci i curació. Fer-se amb els pecadors i el pobres. Aquest és el camí del qui és el Camí. Hi ha un seguit de preguntes ineludibles: per on camino jo, per on camina la comunitat cristiana, per on camina la humanitat. La veritat essencial de Jesús és que ve del Pare. No diu que no ho hagi sentit del Pare. Ell té paraules de vida eterna, com ha experimentat Pere, però Pilat li deixa penjada la pregunta: I què és la veritat? També aquí val la pena qüestionar-se en quina mida la veritat de Jesús és el patró de la nostra fe i de la nostra conducta. Finalment, tot l'evangeli de Joan és un cant a la vida, renascuda per obra de l'Esperit de Jesús. Jo sóc la resurrecció i la vida. Encara aquí convindrà palpar si els batecs del cor responen al contagi de la vitalitat de Jesús. Si encara es roman dins l'àmbit del Cenacle, recordant el comiat de Jesús, serà bo considerar la trajectòria d'aquestes afirmacions tan contundents i consoladores de Jesús en el futur de les seves vides. Es veu més clarament en el grec original que no pas en la traducció, sant Joan contraposa molt intencionadament el "no sóc" de Pere en el pati de Caifàs, amb el "jo sóc" repetit de Jesús, donant la cara per alliberar els seus. Encara ens sorprèn més el curt diàleg de Felip, mogut per la fina provocació de Jesús. Impensadament Jesús afegeix al fet que és l'únic camí que va cap al Pare, que no solament ja coneixen, sinó que l'han vist. La deliciosa reclamació de la visió de Déu de Felip està en contradicció amb la real imatge de Déu que resulta ser el mateix Jesús. L'afirmació és d'unes conseqüències extraordinàries. Qui ha vist plorar Jesús, ha vist plorar el Pare. Qui ha vist suar Jesús, ha vist suar el Pare. Qui ha vist Jesús rentant peus, ha vist el Pare rentant peus. El que diu i el que fa Jesús és el que diu i el que fa el Pare. Així, acaba el text que hem llegit amb la invitació i l'auguri que els deixebles facin el mateix o coses més grans. Aquest repte val per l'Església actual. La humanitat té una necessitat enorme de reconciliació, de justícia i de pau. El ministeri del poble de Déu pot afavorir i realitzar la utopia de Jesús. Nota de darrera hora: havent estat elegit recentment el Papa Benet XVI, es pot insistir en l'homilia en la incidència del text en el desenvolupament del ministeri petrí. Santi Thió, sj

tornar a l'índex d'homilies

17 d'abril de 2005 Quart diumenge de Pasqua

(0.- Hipòtesi exegètica Hi ha una línia d'exègesi que insisteix en veure aquí la comunitat cristiana perplexa per la seva expulsió de la sinagoga. Aleshores, tot preguntant-se, arriben a entendre que molt més que "fets fora" pels jueus, ha estat el mateix Jesús qui els ha tret. Ha estat Jesús qui els ha anat cridant a sortir. A anar fora tot seguint-lo. És Jesús qui els ha tret. I, quan els ha tret, camina davant seu.) Avui, 17 d'abril de 2005, quina és la Bona Notícia d'aquesta Paraula?? 1.- La comunitat està atenta a la Paraula. A la veu i a la presència de Jesús. En vetlla. La comunitat cristiana coneix i reconeix Jesús. La seva Paraula. La seva crida. Cal, però, estar alerta. Posar atenció per reconèixe'l. I la comunitat el segueix. Jesús va al davant. Obrint camí. Anant més lluny. Sempre molt més lluny. Sempre més enllà. Sempre en camí. Caldrà fer nit i reposar, sí. En llocs segurs. Però en fer-se dia cal seguir la recerca. A seguir el camí. Jesús va al davant. Obrint camí. 2.- "Jo sóc la porta." Ell obre al futur. A la vida. Al camí de cada dia. Porta oberta. Cal passar per ella. Quan ens tanquem sobre nosaltres mateixos. Personal i comunitàriament, Jesús s'hi fa present. Per obrir-nos. Per obrir portes i finestres. Per obrir-nos a la llibertar. Porta oberta. Porta que allibera i alleugereix. Que posa en comunicació allò que sovint blindem i vivim fragmentàriament i en divisió. Per la porta - Jesús entrem a una nova concepció i consciència de la vida. Hi entrem de debò. Porta d'entrada a allò més autèntic. A allò de més autèntic que hi ha en nosaltres mateixos. A allò de més humà. I el seguim allà on Ell va. On Ell hi és. ¿Reconeixem la seva veu que ens parla de fidelitat i misericòrdia?? ¿Caminem darrera seu, anant a trobar-nos amb els empobrits, i marginats? Amb els qui no compten? Ell és, veritablement, la porta de l'esperança. De la vida. De la vida amb sentit i amb horitzó. Amb Ell val la pena de viure. 3.- ... I els deixebles no van entendre de què els parlava. Potser perquè ens sobrepassa. Potser perquè ja ens conformem amb "anar tirant"... Potser perquè estem tant (i tant!!!) tancats, no entenem. No sabem qui, ni de què ens parla. No atenem ni reconeixem la seva veu. Atenem -potser- sons forasters que ens parlen de guanys. De posicions. De poder. De funcionar. De repetir. De conservar prudentment... I no atenem -ni entenem- quan Jesús ens parla d'atrevir-nos. D'arriscar-nos a seguir-lo. On Ell vagi. D'atrevir-nos a apostar per la vida. Ben viva. Vida a desdir. 4.- ... i una música (pasqual !) de fons ressona... No tingueu por! No tinguem por de sortir dels nostres racons segurs. No tinguem por d'apostar i d'optar per la vida. No tinguem por de sortir a la intempèrie desconeguda. No tinguem por de compartir el que som i el que tenim. No tinguem por de la novetat i el que no coneixem. Ni d'anar per camins nous. No tinguem por de perdre. Fins i tot perdre la vida. No tinguem por. Ell és la porta. Ell va davant obrint camí. Josep Miquel Esteban, sj

tornar a l'índex d'homilies

10 d'abril de 2005 Tercer diumenge de Pasqua

EMMAÚS: EL RECONEIXEN EN LA “DES-APARICIÓ”(24,13-35) Uns que “estan de tornada” A les mateixes hores en què les dones s’apunten, i la tristesa les porta al sepulcre, els d’Emmaús es desapunten i marxen. Les dones pensen en l’altre, els deixebles, en la seva tristesa. Tornada a casa. “Quina llàstima, havia estat tan extraordinari allò de Jesús: nosaltres esperàvem...”. Els queda tristament ben clar: va ser un il·lús. De la gran esperança a la desesperança, el Regne no és possible. Tornem al nostre món “petit i esquifit”, era ingenu mesurar-se amb les coses grans, amb Móns Nous. Es desapunten de la comunitat, s’allunyen de Jerusalem. Una actitud de covardia, abandonen la zona del conflicte. Són gent derrotada. Estat de profunda decepció, tot ha caigut. Havien investit a Jesús del rol de pare totpoderós –com diria el llenguatge de la psicoanàlisi– això els reforçava, els feia participar de la seva grandesa. Els fets han destruït les seguretats del seu ego immadur. Han estat espoliats de la seva menuda fe infantil (com qui perd les primeres dents). Un Anònim que s’interessa Un Anònim, es posa al costat, camina amb ells. Jesús contínua essent la solidaritat de Déu amb el dolor, el que es fa “pròxim”, el bon Samarità que guareix les ferides. Sempre està al costat com a company que interpreta, dóna ànim. Però li reaccionen amb ull indignat: “ets tu l’únic!?”: la ironia és que precisament és Ell. Tancats en la il·lusió d’un Messies totpoderós, només estan interessats per la seva frustració: i li espeteguen la seva frustració Resulten uns bons relators dels fets “purs”. No és que estiguessin mal informats, tenen totes les dades, però no saben què fer amb elles. Encara els han de caure molts “superstars” que la seva fe adolescent havia creat. Els deixebles expliquen a Jesús punt per punt les grans etapes del ministeri de Jesús. Relaten llurs propis sentiments i esperances: a) el relat de la gran esperança que visqueren amb ell i el relat frustrant de la mort ignominiosa; b) els relats “absurds” de dones que els han esverat, el relat d’uns àngels... El tema, però, és que “a ell no l'han vist”. “Veure” aquest és el problema del deixeble. Haurà d’aprendre a passar de veure a experimentar... en la fracció, en l'entrega. L’Anònim té la pedagogia de fer verbalitzar els mínims de confessió de fe de què el deixeble és capaç: el relat dels esdeveniments “en brut”; i al deixeble li comença a renéixer el cor. El paper del cristià, en una civilització on no és rellevant la Utopia del Món Nou, és d’indicar, de fer relatar els petits “ja sí” del Regne, les seves espurnes, els tasts de Regne. Estaven cecs. El “món” ens cega, diu que la Vida arriba per la riquesa, poder, prestigi (les tres temptacions messiàniques, 4,1-13), diu que la Mort arriba per la lògica dels tres anuncis de la passió que Jesús els havia avançat (9,22.44; 18,31-33). Han de canviar de paradigma si volen experimentar la Resurrecció. Els ho diu el mateix Ressuscitat. La predicació del missatge pasqual: l’enigma de la creu Obcecats pel seu somni imaginari de Messies Poderós no poden creure a les dones, no poden reconèixer un Messies diferent del que s’han fet a la seva imatge i semblança. (Són incapaços d’acceptar altres punts de vista, són incapaços d’alteritat). No poden admetre la contingència, la debilitat, la mort. No poden comprendre un Messies des de la creu, des del no poder. I novament el missatge del “calia” que ja fou anuciat al Sepulcre. És el ressò, en aquesta catequesi de Lc, de la lenta i difícil conquesta de l’enigma de la creu per part de la primera comunitat cristiana Al final el deixen parlar. Comencen a obrir-se, a ser capaços d’escoltar, a ser capaços d’alteritat. Jesús fa una revisió completa, començant per Moisès i tots els profetes els interpretà totes les escriptures. Lliçó de Bíblia que fa cremar el cor del deixeble (32), els dos vianants gaudiren d’algunes hores de professor particular d’interpretació bíblica. El messianisme de Jesús encaixa la “realitat feble” de la història. El deixeble tenia el messianisme del judaisme: nacionalista i poderós. L’ha de canviar pel de Jesús, fet d’universalisme i feblesa. L’Eucaristia: de “veure” a “experimentar” Passar de llarg, la jugada simpàtica del relat que permet imaginar els sentiments d'humor de Jesús. Quan han sortit del tancament ha saltat la guspira. Ara no volen deixar-lo continuar el viatge, i el forcen a compartir amb ells la taula (el lector sap que “compartir la taula” era justament el Memorial que els havia donat al Sopar de dijous). El convidat, fet Senyor de la taula, presideix la segona Eucaristia de l’evangeli de Lc, després que en el camí havien fet la litúrgia de la paraula. I aleshores es fa la descoberta d’una nova forma de presència, la sagramental. En el “partir el pa” (l’entrega) no es dóna l’aparició sinó la “des-aparició”. No s’apareix, sinó que desapareix. No el veuen (com desitjaria el lector), serà molt més: el reconeixen. Ja no és necessària la Presència física, queda l'entrega, la presència eucarística. Ara comprenen que no es tracta de “veure” la materialitat com als dies de Galilea, sinó de “reconèixer” la presència en l’entrega del pa partit i en la relectura de l’Escriptura. Se’ls fa present en un nou rostre, el de Senyor! El reconeixen en la fracció. En les menjades Jesús repartia el pa primer als pobres, pecadors, marginats, mostrant que en el Regne no regeixen les normes establertes: només el pobre té un plus de dignitat. Ara ells han estat els pobres que han baixat a la fondària de la seva desemparança, en haver-los manllevat la fe infantil en un messies totpoderós. Desfan el camí: tot és nou! La trobada els ha recreat la personalitat: quan el Senyor desapareix ja no es deceben, ja no estan com l’infant, a nivell de sensibilitat. Els que s’havien desolidaritzat en marxar a Emmaús són portats a ser “testimonis”. La des-aparició no els deixa ni tristos, ni perplexos, ni paralitzats, ni tan sols en parlen, com si no els afectés. Només recorden que el seu cor cremava en escoltar la re-lectura de l’Escriptura. Són ben plens de la joia i gaudi del Senyor. Exultació i gaudi que no se’l poden quedar per a ells mateixos, que es fa contagiós. Ara saben la nova manera de presència. Des d’ara Jesús Ressuscitat és present: a) en la interpretació cristiana de l’Escriptura (el cor els cremava); b) en la “fracció”, en l’entrega, en el pa partit i repartit.... com ho eren les menjades a Galilea, on amb Jesús seien a la taula els darrers i els pecadors. Les dues part de la litúrgia de les nostres eucaristies. La fe provoca la necessitat d’irradiació, la necessitat de desfer el camí. Han de predicar la gran joia que els embarga: el Regne és possible, el Senyor Ressuscitat n’és la primícia. Francesc Riera, sj

tornar a l'índex d'homilies

3 d'abril de 2005 Segon diumenge de Pasqua

El llarg i difícil camí de la fe. El pas de veure i conviure amb Jesús de Natzaret a creure en Jesús, el Senyor . El difícil pas d’un grup d’amics i seguidors de Jesús, a ser una comunitat de creients en Jesús TOMAS de la confusió a la confessió Tomàs és un home molt semblant als homes del nostre mon actual. Bé prou que volia creure, bé prou que volia tenir elements segurs i palpables per recolzar la seva fe. Però havia quedat tan desenganyat!. S’havia emportat tantes decepcions, que no volia arriscar més. Ho havia posat tot en el seu moment jove i ple d’entusiasme en un Jesús de Natzaret que semblava que podia donar-li sentit a la vida. Havia apostat per ell fins i tot entomant la mort. Li havia dit que aniria amb ell a Betània a morir si fora necessari per tal de no deixar-lo sol. Però havia vist els seus somnis esmicolats. Tot s’havia acabt. Jesús mort i ben mort. Els amics i seguidors amagats i decebuts. Havia estat un bonic somni però la realitat crua i dura era que només havia estat això un bonic somni de joventut. Que no li demanessin ara creure que aquell Jesús es viu. Havia estat tal la decepció d’aquell bon Tomàs que ja no volia altra cop somniar. La vida s’havia encarregat de fer-li tocar de peus a terra amb prou crueltat. A moltes avui en dia els passa el mateix. Es bonic un mon solidari, just, lluitar per ideals i escarrassar-se fer un món millor. Ser solidari, voluntari, cooperant cristià sense fronteres, però a l’hora de la veritat s’ha de tocar de peus a terra i deixar de fer volar coloms, i acceptar que no pots canviar el mon. El Camí vers la confessió La mateixa pedagogia de Jesús ressuscitat després de la seva mort. La dinàmica de les aparicions. Es fa present, Ell mateix, viu entre ells, No el reconeixen. No era possible que un mort visques. Els dona un senyal inconfusible, personal i incontrovertible Es reconegut i confessat com el mateix Jesús de Nazaret, viu i Senyor (Fill de Déu) Els envia en missió a donar testimoni (de que tot és diferent, és possible somniar. La mort ha estat vensuda) Convertir Tomàs d’escèptic profund en creient no era gens fàcil. Volia creure però li havien de demostrar que creure era tocar, veure i palpar. No podia altra cop confiar, fiar-se de ningú. A ell Jesús li va concedir, per nosaltres creure`, serà sense proves experimentals sinó per confiança en la paraula del Mestre. La nostra fe no és creure en veritats demostrables de laboratori, sinó en creure en Algú a qui fer confiança, que no m’enganya ni en pot enganyar. Malgrat tot la darrera paraula és personal. “Senyor meu i Déu meu”. La confessió de creien es un salt arriscat de confiança en el testimoni dels primers creients i en la paraula de Jesús. Tomàs no el confessa Senyor, Déu, perquè li toca les nafres, sinó perquè es fia del que li diu. Nosaltres serem encara més benaurats perquè sense ni tan sols tocar les nafres ens en podem fiar. I podem dir “se de qui m’he fiat”. El grup es fa comunitat Es reunien amb les portes tencades, s’aplegaven , perucs i amagats. Un grup desenganyat. Malgrat tot no es dispersaren. Eren encara no més que embrió comunitari. Però es gestava ja la La comunitat es bressol de fe. Tomás la va trobar en la comunitat incipient. En els Fet dels Apòstols els trobem ja formant Comunitat. Potser descrita una xic idíl·licament però amb la descripció del trets comunitaris de una fe individual que s’ha fet comunitaria i es nodreix de pregaria, solidaritat i eucaristia. A tall personal Tomàs ha donat dolorosament el pas de l’escepticisme i desencís a la confessió del creient en Jesús Déu vivent, present en mig de mon nou. A tall grupal el grup d’amics seguidor de Jesús de Nazaret, han fet el pas a creients en un Déu present cada cop que plegats preguen, repeteixen allò Jesús va fer la nit del Sopar, i ara el fer-se present en mig d’ells els fa comunitat de creients en un mon que te esperança de poder ser nou. Josep M. Gispert, sj

tornar a l'índex d'homilies