El cristià no en té prou de saber que Déu existeix. Necessita confessar que Jesús, malgrat que fou mort, actualment és “Algú”, que és Vivent. Que un home com nosaltres, aquell que els deixebles van sentir, escoltar, veure riure i plorar tants cops, és alhora el nostre Déu .
La pedagogia de Jesús per ensenyar-los que Ell mateix després de mort, ara vivia va ser pacient i eficaç, l’aprenentatge, però, fou difícil i dolorós.
Trets de les aparicions del Ressuscitat
La vida continua. Malgrat la gran desil·lusió, han de continuar tirant! M.Magdalena incorpora una nova rutina a la seva vida: va a plorar al cementiri. Els deixebles es retroben per comentar els esdeveniments, o surten a pescar perquè han de menjar i seguir vivint, però convençuts que tot s’havia acabat. Els relats evangèlics ens volen remarcar que no hi cap dubte que la bella historia dels tres anys amb el Mestre s’havia acabat amb la mort. Per fer-nos així més palès que la fe en Jesús Viu no sortí de la projecció d’un desig sinó de l’experiència de noves realitats.
Jesús se’ls fa present i no el reconeixen. Pensen que és un fantasma, un foraster, un desconegut matiner passejant a la vora del llac. Perquè era impensable que fora res més que això.
El reconeixen. És Ell i no en tenen cap dubte. El mateix Jesús sense cap dubte. I viu. Viu, el que havien vist morir, i van enterrar. I per què no en tenen cap dubte? No per grans afirmacions ni proclames, ni per cap manifestació miraculosa o cridanera. I és que hi ha a la vida petites proves que són més íntimament convincents que argumentacions raonables i apodíptiques. Detalls, gestos irrepetibles, originals, inimitables. El to de la veu del Ressuscitat que diu “Maria”. El gest de partir el pa o beneir la taula, la pregunta reiterada que només et pot fer l’únic que sap de tu allò que ningú més pot saber.. i que revela amorosament la teva intimitat. Van ser aquestes “proves” les que van convertir en creients uns homes i dones convençuts que Jesús havia mort, realment... però per ressuscitar, es a dir per a viure amb ells per sempre d’un altra manera. I amb nosaltres...!
Perquè un cop Jesús és reconegut com el Senyor Jesús de Natzaret vivent, els dóna el missatge: Aneu i proclameu la Bona Nova: Jo sóc Déu amb vosaltres. Aquesta és la nostra fe, la fe dels nostres pares, la fe dels profetes, la fe d’aquells primers deixebles i creients en un Déu viu, que és ALGÜ com nosaltres que respon als nostres clams, als nostres anhels, a les nostres pors i a les nostres esperances.
Josep M. Gispert, sj
| 18
d'abril de 2004 Segon Diumenge de Pasqua |
1. Ambientació
Després de tants quadres, icones i escenificacions, no se'ns fa massa difícil
imaginar l'escena de Tomàs. Primer, absent en el grup dels deixebles de Jesús
ressuscitat per culpa d'una crisi personal, una depressió ambiental o un atac
de raonabilitat. Com si es digués: "això de la resurrecció no és lògic
ni raonable, ja en tinc prou amb el desencís viscut el divendres sant, allà
al Gòlgota, la meva fortalesa espiritual no dóna per a més... Ho sento, companys,
però amb mi no hi compteu per a tant optimisme il·lús..."
Posem-hi després un pèl de rebequeria, de "morro fort", com diem a casa nostra,
d'amor propi. Però al final, sortosament torna a treure el cap, la necessitat
dels amics i amigues de sempre, l'enyorança del Cenacle, un lloc emblemàtic,
on les parets guardaven moltes confidències de Jesús i un aire inconfusible
intens, l'escalf afectuós dels qui et poden comprendre, aquell caliu
sense el qual es fa difícil superar tota mena de crisi afectiva o espiritual.
Per dir-ho clar i català, i amb tot el respecte del món: Tomàs, patró de tots
els deprimits i deprimides. I tanmateix, sant Tomàs...
2. Una nova oportunitat?
Potser és això el que Tomàs demanava: una segona oportunitat, com la van tenir
els altres, els quals, sense buscar-ho, es van trobar amb l'immens do de l'experiència
de Jesús ressuscitat. I ell també era un de la colla. Per això, després de pensar-ho
una mica, hi ha un no-sé-què que ens fa posar-nos al costat de Tomàs...
Ben cert que en el seu discurs i tarannà hi ha una exigència que no
es pot fer servir en el tracte amb el Senyor: posar condicions per a la fe,
demanar amb força senyals, o que els ulls i el cap vagin abans que el cor i
la confiança. I més després de tres anys d'haver conviscut amb el Mestre. I
per això Jesús, davant de Tomàs, pronuncia la novena benaurança: "Benaurats
aquells que creuen sense haver vist..." Maria va creure abans de veure,
i per això va ser "beneïda entre totes les dones." Però la lleialtat i la humilitat
de Tomàs van més enllà de les imatges de tots els estils pictòrics religiosos,
quan fan ressaltar massa el gest de Tomàs ficant els dits en la ferida dels
claus... No va caldre, perquè Tomàs es va "fondre", com el fill pròdig,
mentre pronunciava un acte de fe meravellós, una de les pregàries més maques
de la fe: "Senyor meu i Déu meu!"
3. I nosaltres, què fem?
Gairebé el mateix, però a l'inrevés. Hi ha certes formes de vida cristiana
que semblen creure, però després demanen senyals. Diem que la fe no té
res a veure amb coses i signes exteriors, però ens desestabilitzem si ens les
prenen. Exigim que Déu es faci més present en la nostra història, que sembla
- diem - "deixada de la mà de Déu". Alguns també creuen més perquè la ciència
reforça els seus arguments. O diem que "ens han canviat la fe", simplement
perquè ens presenten l'evangeli amb interpretacions que nosaltres no coneixíem.
Quanta gent ha dit que "el Concili Vaticà II va fer molt de mal" perquè
va trencar amb uns motlles i esquemes de vida molt diferents de la comoditat
de creure el que sempre s'ha cregut, sense viure el risc de nous canvis...
Vivim la cultura dels fets tangibles. Recordo l'expressió d'un infant
que després de dir-me que "no t'enfadis", va afirmar ben cofoi i segur
que "jo no crec en Déu perquè no apareix mai a la pantalla ni a Internet
que arriba a tots els racons del món". Vaig intentar convènce'l que tampoc
apareixeria la seva felicitat (no les joguines que poden fer-li passar una estona
feliç), perquè la felicitat és una realitat intangible però real. Per això m'impressiona
comprovar que en el nostre temps patim boulímia de coses i notícies i anorèxia
d'experiències transcendents, com la fe, la presència del misteri.
4. El misteri de la fe
Fa pensar aquella expressió de Pascal: "Només hi ha dues espècies de persones
que poden anomenar-se raonables: les que estimen Déu perquè el coneixen o les
que el busquen afanyadament perquè desitgen conèixer-lo." Mentre un busca,
dubta, blasfema, discuteix, viu inquiet, encara és vivent. Per a aquell
que tot se li'n dóna, o que "passa de tot", potser se li està esmunyint d'entre
les mans la segona-tercera-quarta oportunitats de creure i està vivint una mort
anticipada, o s'està tancant a la resurrecció de la seva vida. És curiós comprovar
que per a aquell que creu mil interrogants no constitueixen un dubte; en canvi,
per a aquell que no creu, mil arguments no constitueixen una prova. És tan misteriós
això del creure! Tan misteriós i tan necessari! Tolstoi va deixar escrit que
"no es pot viure sense fe. La fe és la força de la vida. Si l'home viu és
perquè creu en quelcom." Jo prefereixo canviar la perspectiva i dir "creure
en Algú", perquè l'essència del cristianisme és creure en Algú més que
no pas en alguna cosa, en un "Qui" més que no pas en un "què". I quan creiem
en aquest "Algú" acabem acceptant les "seves coses", per exemple, la seva resurrecció.
Tomàs anava arrossegant la seva crisi personal perquè per a ell se li havia
mort el "qui", de la seva fe. I en aquestes condicions ben poc importava el
"què". Quan el va experimentar present, com a Senyor i Déu de la seva vida,
aquella tarda del Cenacle, il·luminada per la llum de la Pasqua, ho va recuperar
tot.
Francesc Roma sj
De nou ens sorprèn la Pasqua, com als deixebles de Jesús, ells i elles. No ens ho esperàvem. Somniem sovint tot sabent, però, que en despertar els somnis s'esvaeixen...Tanmateix, la Paraula que acabem de proclamar, en les lectures d'avui, ens fan obrir els ulls del cor per a veure-hi clar, per a somniar desperts. Josep Ricart sj La Passió de Jesús segons Lluc Ignasi Vila, sj
11 d'abril de 2004
Diumenge de Pasqua de Resurrecció
Un altre món és possible
El llibre dels Fets dels Apòstols és com un diari o crònica de la vida dels primers cristians. S'hi reflexa la fe dels creients en el Ressuscitat amb un convenciment i una fermesa que no té cap pàgina dels Evangelis. Un fet els ha trasbalsat: Jesús de Natzaret ha ressuscitat! "Vere Christus resurrexit", proclama l'Església Ortodoxa. I això que no hi ha cap testimoni perquè tot va passar de nit i en silenci. En això, Nadal i Pasqua tenen el mateix segell de Déu, d'un Déu que actua sense imposicions ni propaganda. Un Déu que va directament al cor de les persones.
Impressiona el resum que Pere fa de Jesús i que, sens dubte, recollia la fe de la primera Església: Jesús de Natzaret va passar pel món fent el bé, alliberant del mal i estimant tothom amb tendresa perquè Déu era amb ell. Perquè Jesús era Déu. Perquè així és Déu.
Déu que va callar davant del misteri de la creu, en la mort del seu Fill, ara parla i el ressuscita. Enfront de la maldat humana, Déu calla, no sap què pensar ni què dir. Se sent com impotent. Calla i es solidaritza amb les víctimes. Així ho va fer amb el seu poble d'Israel. Així ho feu amb Jesús. Així ho continua fent amb nosaltres, en la nostra història actual. La última paraula no la tenen, ni la tindran mai, els poderosos, els injustos, els ídols de la mort que fabriquem, sinó el Déu de la Vida.
Amb una pregona ingenuïtat, ens ho va dir un noiet en la celebració de Pasqua que vaig tenir la sort de participar ara fa uns anys a un campament de refugiats, a Burundi. Després de les lectures, cadascú anava dient com vivia la joia pasqual i què era allò que més l'impressionava. "A mi -va dir Damien- el que més m'impressiona és que, a Jesús, la resurrecció no se li va pujar al cap"
Després de la Resurrecció de Jesús creiem que un altre món és possible o, més ben dit, que allò que sembla impossible serà possible. En silenci, sense aldarulls, sense teles ni propaganda. Ha començat un món nou!
Un altre món és compromís de tots
"Quan somniem sols, els somnis s'esvaeixen. Però quan somniem junts, els somnis és fan realitat", diu un savi proverbi. I aquesta és la dinàmica de la Pasqua: el miracle de la Pasqua, com ens ho recorda avui sant Pau a la seva carta als cristians de Colosses: "ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra".
Es tota la comunitat dels creients la que és fa corresponsable i solidària del nou món que ha començat en Crist, el Ressuscitat, el Senyor. Perquè la fe en el ressuscitat fa miracles. El miracle no és canviar les lleis de la naturalesa o fer coses de màgia, sinó donar signes d'aquesta vida nova i d'aquest món nou que ja ha començat. Cal, doncs, que els creients ens preguntem quins signes descobrim d'aquesta vida nova? i també, quins signes donem d'aquesta vida nova?
La resurrecció de Jesús és una veritat de fe que l'Església continua confessant des de fa dos mil anys. Cal, però, que esdevingui una veritat de vida. Es a dir, que l'hem de fer vida nostra de cada dia, tal com ens ho recomana també avui sant Pau en la primera carta als cristians de Corint (text alternatiu) quan els deia, i ens diu: "Celebrem Pasqua cada dia, no amb el llevat que érem abans, el llevat de la dolenteria i de la malícia, sinó amb pans sense fermentar, vivint amb sinceritat i veritat"
El Déu que ha ressuscitat Jesús, el Crist, el Senyor, ha deixat a les nostres mans el projecte de Jesús perquè l'anem completant fins que ell el dugui a terme en plenitud. Podríem dir, en expressió juvenil, que quan algú ens pregunti, admirat del nostre estil de pensar i d'actuar, "¿de què vas per la vida?", li puguem contestar "vaig de ressuscitat", "vaig de ressuscitada". Viure, doncs, com dones i homes nous, ressuscitades i ressuscitats a una vida nova.
"¿No és millor viure junts com germans que no pas morir junts com idiotes?" Aquesta és una pregunta cada dia més actual i més punyent que la humanitat, després de milers o de milions d'anys, encara no encerta a contestar.
Però aquesta novetat de vida, aquest altre món que ja ha començat, pateix encara dolors de part. Però no tinguem por. Aquest altre món és alhora i sobretot el món de l'Altre, el món que ha recreat la mateixa mà que formà el primer i veié "que tot era bo", com recordàvem a la Vetlla Pasqual, en llegit el llibre del Gènesi.
El ressuscitat és el crucificat que va carregar i que segueix carregant el pecat del món per tal de destruir-lo. La nova vida de ressuscitats porta també els estigmes de la creu. Així m'ho escrivia una religiosa cubana, Hilda, que segueix al costat del seu poble amb aquesta esperança pasqual ferma i incommovible: "Nuestra esperanza no elimina la cruz de lo que no se puede aceptar, pero cree en la posibilidad de lo que aún no se ha logrado".
Des d'un campament de refugiats, a Lukole (Tanzania), Elías López, un company jesuïta que els acompanya, m'envia aquesta felicitació pasqual:
RESURRECCIÓN!
Hacer fiesta
para olvidarlo todo.
Todo el pasado.
Todo el futuro.
Sólo el presente.
Sólo ese instante segundo.
Es la única forma de seguir respirando.
El resto aplasta tanto...
...que mata.
Pero hay que seguir viviendo!
Por eso, Fiesta!
Fiesta por necesidad!
Fiesta aquí y ahora!
FIESTA!
Fiesta para evadirnos a la otra Realidad!
Fiesta para resucitar de la muerte!
Fiesta para forzar la resurrección!
Fiesta, resurrección anticipada!
RESURRECCIÓN!
FIESTA, RESURRECCIÓN Y MÁS FIESTA
"Yo soy la resurrección
y la "fiesta de" la vida" -dice el Señor"
Caminem, doncs, en novetat de vida cap a la Vida!
Santa i joiosa Pasqua de 2004!
4
d'abril de 2004
Diumenge de Rams
Aquest diumenge té dues parts, la “benedicció
de Rams i “l'Eucaristia del diumenge de Rams”. La primera és
més festiva, la segona més colpidora. Joia i dolor marquen tota
la litúrgia d'avui: ens entusiasmem amb Jesús que entra com
a rei a Jerusalem, per acompanyar-lo en la seva Passió, i alhora combreguem
amb la seva Creu per participar en la seva Vida.
I. Benedicció de Rams
L'evangeli de Lluc ens parla d'aquesta entrada triomfal.
El lloc. On estan Jesús i els seus deixebles?
Fa temps que caminen cap a Jerusalem i ara hi arriben. En el poblet veí,
Betfagé, Jesús prepara l'entrada d'una manera humil i
pacífica (assegut en un pollí) i provocativa (el seu messianisme
sempre servicial i espiritual, avui té a més un to “polític”,
entra com a Rei, malgrat ho faci en so de pau). S'asseu en el pollí,
arriben a la muntanya de les Oliveres i comencen a baixar cap a la ciutat.
Els fets. Què fan els deixebles i el
poble? Posen els seus mantells (el que tenen) al servei de Jesús:
damunt el pollí i per terra encatifant el lloc per on passa Jesús.
També hi havia persones que agafaven ramatges pel camí, per aclamar-lo.
Les paraules. Què diuen? Els deixebles
proclamen una benedicció i un desig: “Beneït el rei, el qui
ve en nom del Senyor!”. La gent el rep com a Messies, com a Salvador (la
paraula “Hosanna”, que Lluc omet, però que surt en Marc i Mateu,
és un petició d'ajuda, que vol dir “salva'ns”).
La gent acull i accepta Jesús com a Senyor. El desig és quasi
el mateix que l'àngel va proclamar el dia del naixement a Betlem:
“Pau en el cel i glòria en les altures”. Jesús entra
com un rei de pau, i Jerusalem és la ciutat de pau (“Salem”
vol dir pau).
I nosaltres? Amb les nostres palmes i rams volem
aclamar Jesús, és a dir, dir-li que volem ser deixebles seus,
que posem les nostres coses i les nostres vides al seu servei, que volem que
la seva manera de viure sigui la de tots els homes i dones. Un món de
pau i de benedicció amb Déu i amb totes les persones. Li diem
que estem encantats de ser cristians i d'estar amb Ell, en els moments bons
i en els dolents.
II. Eucaristia del Diumenge de Rams
La Passió de Jesús s'ha de llegir des de Jesús,
tal com ho formula el Tercer Cant del Servent de Yahvè: “El Senyor,
Déu sobirà, m'ha donat un parlar… perquè amb la
paraula sàpiga sostenir els cansats” i des de nosaltres,
com ho diu Pau al Filipencs: “tingueu els mateixos sentiments que tingué
Jesucrist”. Perquè hem estat sostinguts per Jesús, podem
tenir els seus sentiments, i apropar-nos a Ell humilment.
Durant tota la Quaresma el tema més destacat ha estat la nostra conversió.
Avui, amb la lectura de la Passió, se subratlla la figura de Jesús
a la Creu, que serà el centre d'aquesta setmana santa. En Lluc, la
primera persona que contempla a Jesús en Creu i es converteix, el primer
que confessa que el Crucificat és Rei és el que diem “lladre
bo”. Veiem el seu procés:
Qui és aquest home? El text parla de “criminal”.
És a dir, una persona que havia utilitzat la força física,
la violència contra algú. Portat al Calvari, per ser executat
amb Jesús, hauria de tenir ràbia i odi contra una societat que
volia acabar amb ell d'aquella manera tan cruel.
De la creu estant, ha sentit com Jesús
perdonava els seus agressors, li han arribat les rialles de les autoritats
i ha vist els escarnis dels soldats. Ha llegit el rètol de la creu. I
ara contempla aquest Jesús que sofreix humilment, que calla, i de cop
veu amb claredat que existeix un món nou de valors i relacions. No existeix
només la violència. Descobreix una humanitat nova, un tipus d'home
que no es planteja la vida des de les relacions de força i de poder.
Ja ha canviat alguna cosa dintre seu. Per això,
quan sent el seu company, comença a renyar-lo: “¿Tu tampoc
no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la
sofrim justament… però aquest no ha fet res de mal”. Ja té
uns ulls nous per veure la realitat: veu clarament les relacions de les
coses, jutja bé les persones. Surt un fons d'honestedat del seu cor.
Capta la diferència entre Jesús i ells. Jesús representa
la humanitat diferent.
Veient com Jesús s'abandona en mans
del Pare, ell experimenta una gran confiança i prega així:
“Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne”. Li
diu “Jesús”, amb familiaritat. [De fet a l'Evangeli de
Lluc, els apòstols nomenen Jesús, Senyor i Mestre]. La comunió
de sofriments li ha obert a l'amistat, a la fe, a l'abandó. Ha
comprès l'Evangeli: en Aquell crucificat es manifesta la potència
de Déu. Davant Jesús el malfactor ha refet el teixit de les
relacions de la seva vida. Passa de la violència i el mal a l'amistat
i a la confiança. S'ha convertit a Déu i al Déu crucificat.
Jesús li respon: “Avui seràs
amb mi al paradís”. És la primera persona acollida per Jesús
salvador. És el primer evangelitzat des de la creu. Fins i tot
abans de la resurrecció.
Que aquesta setmana la contemplació del Crist en Creu ens faci adonar
del nostre pecat. El bisbe Óscar Romero ho formulava més o menys
així: “el pecat és allò que va matar el Fill de Déu
i és el que mata ara els fills i filles de Déu”.