I tu, què hi dius?

Maribel Pou, 57 anys, mestra d'institut i mare de família.
Más de 1.200 parlamentarios del mundo piden el cierre de Guantánamo en su 6º aniversario

«Més aviat, si el teu enemic té fam, dóna-li menjar; si té set, dóna-li beure: serà com si posessis brases sobre el seu cap» (Rm 12,20).

Senyor, això ens és tan difícil! Quan «l'enemic» el veiem lluny, encara deixem que dins nostre creixin brins de la vostra compassió, però quan la por o el mal ens ocupen de més a prop trobem paraules i justificacions «preventives» perquè ens n'alliberin falsament. I abaixem la nostra dignitat fins les foscors més profundes oblidant la dignitat del germà, «enemic» o no.

Ajudeu-nos, Vós que vau proclamar el perdó dels que en el Calvari no sabien el que feien. Ajudeu-nos a no cansar-nos de defensar el dret dels sense drets, a no ometre cap gest ni cap paraula que, acompanyats del perdó, denunciïn situacions com les de tants «Guantànamos» que hi ha escampats a la terra.

Ignacio Lacuesta, 57 años, pensionista.
Más de 1.200 parlamentarios del mundo piden el cierre de Guantánamo en su 6º aniversario

Padre, ¡bendito seas!
¿A cuantos secuestros cotidianos estamos sometidos?
Dependemos demasiado del consumo de nuestros vecinos, de la opinión de los demás, de emisiones televisivas, de los mensajes que nos halagan. Sin darnos cuenta somos esclavos de nuestra comodidad, del nivel de vida, de la rutina, del miedo. Sin saberlo nos limitamos dejando de manifestar lo que pensamos cuando realmente es necesario, no actuando en consecuencia en el momento preciso por miedo a un fracaso que aún no existe. Padre liberador, acoge a los prisioneros de todos los Guantánamos que existen en el mundo y en nuestro interior.

Maribel Pou, 57 anys, mare i mestra d'IES.
Aprobado el nuevo proyecto de Constitución en Bolivia

Senyor,
Vós vau sortir al pas del parany que us posaren exigint-vos que us definíssiu superficialment amb una paraula a favor o en contra del poder establert: és lícit o no és lícit el tribut al Cèsar? Feu-nos astuts i prudents davant de les realitats polítiques del nostre món present. No permeteu que jutgem el que no coneixem en profunditat, ans obriu-nos els ulls i feu-nos descobrir la veu dels més pobres en les noves formes que van apareixent, sovint fruit de l'opressió, de la devastació i de l'extermini, de la injustícia i de l'espoliació que els països opulents han exercit des de segles sobre els pobles indígenes de la que avui anomenem Amèrica Llatina i de tants altres indrets de l'hemisferi Sud i d'Orient. Que la vostra mirada il·lumini aquests pobles i els seus dirigents per encaminar per ells mateixos el benestar i el creixement dels homes i les dones dels seus estats. Que així, la humanitat, aquí i allà, doni a Déu, Pare de tots, el que és de Déu, o sigui: la vida digna de les seves criatures. Amén.

Roser Salas Dalmau, 23 anys, estudiant de ciències ambientals.
31 morts en un motí en una presó d'Argentina

Senyor, ajudan’s a apreciar el do de la vida i la llibertat. Dóna’ns seny i força de voluntat per a fer-ne un bon ús, estimant-nos els uns als altres tal com tu ens has estimat.

Imma Joseph
Detingut un jove per agredir i insultar una menor equatoriana en un tren de FGC

Germans,
Per casualitats de la vida hi ha un company de feina que coneix aquest jove, ja que viu el mateix poble i també la problemàtica de la seva infantesa. Aquest jove no té mare des dels 8 anys, el pare és alcohòlic o té greus problemes amb l’alcohol i l’ha criat l’àvia tan bé com ha pogut, amb serioses limitacions de salut. Amb aquest comentari no vull de cap manera justificar aquest fet, ja que no comparteixo en absolut la violència en cap dels sentits.

Però si voldria pregar dient: Senyor ajuda’ls a prendre consciència que les idees no s’han de defensar mai mitjançant la violència!!!!

Toni Vernet
Cuba comença l'Any Guevarià per commemorar els 40 anys de la mort del Che

El Che va morir per a defensar l’ideal d’home i de societat més justa. Ell va decidir un dia aquest camí: lluitar per canviar les coses. I va pagar el seu preu. Molts el van criticar i el critiquen. Molts que no han canviat res de res i que defensen aquest sistema de valors.
 
Tots un dia o altre ens hem de preguntar si la nostra vida té sentit. Alguns després de fer una reflexió actuaran i agafaran diferents camins. L’Església hauria de col·laborar a fer aquesta reflexió.
 
Altres no es mouran. L’Església no té com a fita despertar les consciències de les persones. Jesús sí que es va plantejar canviar persones i societats. La veu de Joan en el desert proposava el mateix. Aplaneu el camí al Senyor… Jesús un dia va decidir pujar a Jerusalem per enfrontar-se als poders i va pagar el seu preu. Els seus van fugir i abandonar i, davant d’això, només Déu va ser fidel.
 
Totes les idees de llibertat, de progrés si són veritables han de qüestionar-se la manera de fer-les arribar als altres. Si tansols són teories, xerrades de café, de persones satisfetes de sí mateixes no arribaran mai a res. I el preu de canviar el Món sabem que és car: la mort i la calumnia.
 
Molts es rentaran les mans, altres negaran haver-lo conegut. Hi haurà qui dirà que així no es fan les coses; qui dirà que l’objectiu era massa gran, que no podrem evitar l’explotació i la pobresa en aquesta societat.
 
Jesús  no ho va creure així. Ell va fer per a canviar les coses per que arribés el Regne de Déu a tothom. De manera pacífica va fer la seva crida i la resposta dels altres va ser violenta. Va morir, com xai portat a l’escorxador, per voler arribar a les últimes conseqüències del Regne de Déu.
 
El Che va voler una societat més justa i igualitària i va lluitar per aquesta idea, també Camilo Torres i molts altres. Cristians i ateus han lluitat per la justícia i Déu que sap el secret dels cors ho sabrà recompensar.
 
Que la figura de totes les persones que es comprometen per canviar les coses arribi als nostres cors i ens faci qüestionar la nostra vida. Amén.

Maribel Pou, 57 anys. Mare i mestra d'institut. Mov. de Cristians de Pobles i Comarques.
Los obispos critican las ayudas al nacimiento para madres solteras

Em sap tant de greu la veu d'aquesta Església que em sembla que no és ben bé la de Jesucrist! La nostra pobresa és gran, vull dir, la de cadascú, la meva la primera. Però, Senyor, la doble moral em rebel·la! Quan vaig sentir la notícia, el primer que em va venir al cap i als llavis va ser: «Tant defensar la vida i el no-a-l'abortament i quan s'ajuda d'alguna manera la dona o la jove que ha pres l'opció de tirar endavant un embaràs tota sola, ara resulta que també està mal fet!». Ja ho sé que segurament la majoria de les receptores poden tenir altres motivacions i voluntats, ja ho sé. Tot el que puguin dir-me en contra, ja ho sé: visc en el món, en aquest món, no en el dels bisbes d'aquesta conferència que no entenc ni reconec –en moments així. És tan fàcil, Senyor, dir –sempre dir, o més ben dit, pontificar– sobre el que està bé o no està bé mirant la palla de l'altre! Quantes bigues ens cal treure, encara, de sobre nostre per a respirar l'aire de la llibertat dels fills de Déu! Dels homes i dones que estimen i anuncien amb goig que nostre Senyor salva i no condemna!
Senyor, preneu aquest clam com un salm del nostre temps que em surt de l'ànima i que voldria que en les darreres ratlles s'abandonés només a Vós. Allibereu-nos de la temptació de creure que les nostres morals són els vostres pensaments. Amén.

Roser Salas Dalmau, 23 anys, estudiant de Ciències Ambientals, Costa Rica.
Amayuelas, o com un petit poble es converteix en exemple d'ecologia integral

Des de l'altra banda de l'Atlàntic, a Costa Rica, estic col·laborant en un projecte per a l'empoderament de la població local a través de la conservació de la terra i el coneixement dels seus valors. Notícies com aquesta ens recorden què som capaços de fer si ens ho proposem. Gràcies Pare, per les persones que fan possible aquests projectes i ajuda'ns a ser actors de canvi per un món millor i més just, a fer un pas pel Regne.

Maribel Pou, 57 anys, mestra de Secundària, del Moviment de cristians de pobles i comarques de Catalunya (la Torreta - la Roca del Vallès)
La proposta de traspàs de Rodalies es tancarà la primera quinzena de desembre

Senyor,
no som dignes del que tenim i que altres, sovint per causa nostra, no poden tenir.
No som dignes de gaudir d’avenços que han suposat i suposen distàncies cada cop més grans entre els qui en podem fer ús i els qui no poden ni imaginar-se’ls.
La terra i tot el que s’hi mou és vostre, en vós té el seu origen, però ho hem oblidat, i hem oblidat també que en vós ha de tenir el seu fi. Ens sentim amos de tot, però tot es desgavella si vós no hi sou present. Si no hi és present la vostra bondat a través de la responsabilitat del qui gestiona i de la solidaritat del qui gaudeix d’uns beneficis.
Ens ensenyen a reivindicar contínuament, a exigir els nostres drets. No és pas dolenta, als vostres ulls la justícia, encara que sigui la nostra pobra justícia humana. Però sí que ho és la seva absència per causa de la nostra parcialitat i del nostre l’oblit, el greu oblit dels qui mai no hi tenen accés, dels homes i dones, dels infants que, des del seu silenci ignorat, clamen a cada moment, a cada instant, el dret de poder, amb un bitllet a la mà, pujar a un tren que els dignifiqui, encara que arribi amb retard.
Perdoneu-nos, Senyor, per ser tan banals i no parar de queixar-nos.
Perdoneu-nos, també, per ser tan mals gestors dels interessos comuns.
Perdoneu-nos i, per la vostra misericòrdia, feu-nos profetes actius d’una solidaritat que arrenqui del cor i s’obri al coneixement i a la comprensió activa de l’altre. Amén.

Roser Salas Dalmau, Estudiant de Ciències Ambientals
La proposta de traspàs de Rodalies es tancarà la primera quinzena de desembre

Pare, sovint no ens adonem del que tenim fins que ho perdem o s'espatlla. Ajuda'ns a valorar els serveis que tenim (encara que siguin poc eficients) ja que hi ha molta gent que no en disposa i ajuda'ns també a millorar-los amb el nostre esforç.

Pau Cardoner
La organización armada da por finalizado su alto el fuego

El que s'esperava ja ha succeit. ETA diu que abandona l'alto al foc que ja va abandonar amb l'atemptat a Barajas. ETA torna a equivocar-se. A més de pregar per tota la gent que ha mort i morirà, tant per causes justificades com de manera innocent, vull demanar:

Jesús, dóna força a l'amor i al diàleg per lluitar contra els mals del món. La notícia sembla demostrar que el diàleg no ha funcionat i que és amb la força com es pot combatre la força. Et prego perquè es demostri el contrari: Que estimant és com faràs que l'altre estimi i odiant-lo només faràs que encara odiï més. Al cap i a la fi, ETA està formada per persones i com a persones que són han de poder-se sentir estimats quan algú els estima i han de poder acabar veient que estimant és només com pots aconseguir-ho tot i ser feliç.

No diré noms encara que es pugui entendre qui és que m'ha semblat bé com actuava però pregaré perquè les forces del poder sàpiguen veure la seva gran responsabilitat sobre tot el poble i se sàpiguen posar al servei dels altres de manera que actuïn mirant el benefici dels altres i no el propi benefici. Espero que algun dia poguem tots convèncer ETA del seu error ja que odiant no farà més que estendre l'odi i així no aconseguiran el que segur que ells també volen: Un món millor, per a tots.

Jesús Renau S.I., 73 anys
La organización armada da por finalizado su alto el fuego

Senyor, mentre la gent entrava i sortia del metro em fixava en ells i elles i pensava, potser una persona com aquesta pot morir assassinada com a final de la treva. Un ésser humà, fill, filla teva, que va ser infant, va viure, va estimar, amb les seves lluites, les seves il·lusions, el desig del seu cor, les frustracions i la joia... Que lluny està ara de pensar que serà desfet pel cotxe bomba.
    Ja veus, Senyor, que aquesta tradició de matar és ben antiga. Tu mateix en vas ser víctima. La novetat, la nova moda, el disseny trencador... és que els conflictes es resolguin parlant, escoltant, pactant i perdonant. Que esdevinguem homes nous!

Antonia Gómez, 46 años, administrativa, casada, madre de 1 hijo, católica practicante
Una parròquia de Madrid resisteix l'envestida ortodoxa de Rouco

Tanto que le preocupa a la Iglesia la falta de practicantes, y que las parroquias estén vacías!!
Cuando en la Parroquia se trabaja y se atienden las necesidades reales de las personas, éstas acaban siendo FELIGRESES.
Por ello no puedo entender el porqué de estos ataques continuos a los que acercan la realidad de Cristo al pueblo.
Para ejemplos el reciente de Jon Sobrino.

Josep, tècnic elèctric, 54 anys
La SGAE reconeix el cantautor valencià per la seva aportació al patrimoni col·lectiu

Deú Pare i Mare, Fill i germà,  Esperit Sant i nostra força íntima:

Et dono gràcies per les coses i persones que trobo al camí i a dintre meu.
Perquè, com saps, sense elles no podria pas caminar ni un dia més, ni una hora de vegades.
Saps, procuro recordar el que rebo de Tu, per a seguir, malgrat el mal que em rodeja, per ser-te fidel i feliç alhora, com vols.

Però preciso de dir i demanar el que ja saps: augmenta la meva fe, sóc feble davant tant de mal que veuen el meus ulls.
Obre’m més els ulls, i els dels meus germans. Dóna’ns avui un mos (xic) del teu Regne.
El cor està desgastat davant de tanta constància pròxima al mal. Sé que hi ha germans en situacions més dures, i sé que no els oblides, ni ho vull pas.
Demano per a tots el mateix, sentir-te, tocar-te, no amb sentimentalisme, sinó amb fe madura.
Sóc tant com puc el que vols, però vull ser una mica tu.

Joan Balaguer Tarragón
La SGAE reconeix el cantautor valencià per la seva aportació al patrimoni col·lectiu

El crec molt merescut. Com diu en una de les seves cançons, ha estat -i segueix- «fidel a aquest poble».
També m'ha agradat  que sigui Joan Manuel Serrat qui li entregui el guardó. Teniem, al menys jo, la sensació de que hi havia entre ells un cert distanciament. Vull veure (i no voldria equivocar-me) en aquest gest, sembla que demanat pel propi  Serrat, un signe de reconeixement i d'amistat generosa. I em sembla bé. És una manera de transmetre bon exemple i valors positius.

Joan Balaguer Tarragón, 68 anys, jubilat
El PP porta l'ofensiva al Congrés i convoca una altra protesta al carrer

És difícil viure així i sembla que cada dia ho serà més. Avui dominen el diner, el poder i l'afany de protagonisme. La formació en Valors, què és la única que pot donar diferent orientació a la vida, està molt minvada. Amb aquesta base, no hi pot haver cap democràcia i menys la de partits polítics, perquè el seu objectiu principal és manar i per aconseguir-ho els val tot. L'important és vèncer el contrincant amb els arguments que convingui, sense manies. La gent només la tenen en compte en funció del número de vots que en pensen treure. Amb aquesta falta d'educació i formació imperant l'única democràcia vàlida seria, sense partits polítics, la que escollís persones que s'oferissin, amb programa explícit i clar, amb períodes limitats i improrrogables. Penso que sería la manera de que qui fos escollit busqués la col-laboració dels millors, sense mirar "de quin color són", i pensant que el seu interés seria acabar la legislatura havent estat una persona apreciada i reconeguda. Ah! I amb pocs càrrecs nomenats a dit. Els Funcionaris que paguem tots han de ser professionals amb qualsevol que mani i no s'han de renovar amb cada canvi de govern, produïnt l'efecte clientelisme. Tal com estem i com som sobren els partits polítics!!!

Joan Balaguer Tarragón, 68 anys, jubilat
Els cinc grans de la banca guanyen 17.000 milions

Abans els que guanyàven molt eren discrets. Ara són orgullosos dels seus "èxits". Costa entendre, a més, que creuen reflectir una imatge d'homes justos, a imitar, honorats. I els ajuda en aquesta creença la resposta que reben de la societat. I dels polítics. I de l'Esglèsia. Són "benefactors". Jo em pregunto moltes vegades si pot haver-hi algú, dins dels seus cabals, que es miri al mirall i quedi convençut de què ell, justament ell, val els milers de milions que s'emporta. I que no li vinguin arcades, ni tan sols es posi vermell. Em sembla mentida que no pensin que tots junts seguim essent la "tribu", que ha crescut, però que segueix essent un conjunt amb dret a tota la participació. La reflexió de que els diners sols, sense el treball, no fan res i de que el que fan junts tampoc valdria per res si no hi hagués un comprador final que tanqués el cercle, i que, per tant, la creació de riquesa la produïm tota la "tribu", no la fan o no se la volen fer. Perquè si ho féssin, amb honestedat, descobririen que el valor afegit que crea un sistema econòmic eficient, es deu a tots i cada un dels seus components i, per tant, abans d'apropiar-se dels resultats caldria abastir el col-lectiu de les seves necessitats bàsiques. Aquelles a les que pel sol fet d'haver nascut ens igualen a tots: alimentació, salut, vivenda i educació. A la tribu tots les tenien. Ara, si ho féssin així, ells no podrien ser multimilionaris.

Sara i Trini, Barcelona
Enric Marco confessa no haver estat mai al camp de concentració nazi de Flossenbürg

Senyor, tu que habites el fons del cor de les persones, tu que saps totes les nostre interioritats, tingues misericòrdia de nosaltres, deslliura'ns d'embolics, deslliura a aquesta persona del terrible embolic en el que està ficat, dóna-li força. Només Tu saps el què i el com de les nostres flaqueses, de les nostres tonteries, de les nostres actuacions...
Perdona'ns !!

Antoni Flamerich, 65 anys, L'Hospitalet de Llobregat
Gil-Robles, preocupado por los malos tratos en las prisiones catalanas

Mostrar-se sorprès per una situació de violència, és així mateix sorprenent.

La violència és, la majoria de les vegades, filla de la por i germana de la inseguretat i la ignorància.

La presó és on viuen, en estreta convivència, por, ignorància, inseguretat... Això porta a un estat d'inestabilitat emocional que pot esdevenir explosiva en un intent de fugida endavant.

No tinc la solució, però crec que hi hauria d'haver una part de vergonya i pudor, per part de persones que ocupen càrrecs de responsabilitat quan parlen de temes humans.
Cal respectar i intentar comprendre el perquè més que no judicar els fets.

Jaume Larreula, 24 anys

A JOAN PAU II

En una nit de primavera,
ha traspassat un home bo,
ha mort aquí a la Terra,
ha finit el seu dolor.

Podria ser una nit trista,
però no és així, no,
ha deixat el cos malalt enrere,
i l'Esperit camina ja en serenor.

Un Home, Sant Pare de l'Església,
sempre al peu del canó,
vingut de la freda Polònia,
lluitant sempre amb Fe i Ardor.

Lluita i Sofriment, sempre,
guerra, penúria i el terror
del Nazisme i el comunisme,
combatent-los sense aturador.

Joan Pau II, exemple ets per tots,
de la vida cristiana,
de la Fe, Lluita i Coratge,
ningú pot negar-te res d'això.

Què puc negar-te jo, com a jove,
si ets exemple de Fe i Passió?
de lluita sincera?
de Coratge i Convicció?

Blancs i negres tens com a home,
però qui sóc per jutjar-te jo?
El que em diguin els altres poc m'interessa,
de tu em quedo amb la convicció.

El que diguin els mitjans, uns i altres,
Manipulant, dreta i esquerra,
poc m'interessa, sincerament,
perquè sols fan que ofuscar-te
el que et diu el sentiment.

M'alegra que hagis traspassat,
que finalment puguis volar,
ser lliure, per l'Espai caminar
i trobar-te amb Jesús i Maria
per qui tant has treballat.

M'alegra haver-te conegut,
poc o molt, no gaire,
tots dos érem, de casa, lluny,
i ens parlares a molts milers,
però ens arribares a cada un.

M'alegra poder dir un dia,
jo, aquest home, el vaig veure,
enmig de molt de jovent,
i a ACTUAR ens va cridar.

A Actuar per Jesús i Maria,
per l'Amor Universal,
i sortirem amb el pit inflamat
del Foc celestial!

Que el Pare et beneeixi,
ho demano amb admiració,
per tot l'Amor, Fe i Coratge,
per la Lluita amb Convicció!

Mercè
Els pares de Jokin denuncien l'institut on anava el seu fill

Aquesta notícia per a mi, és l'evidència d'un fet cada vedada més estès a la nostra societat: Algunes famílies dimiteixen en bona part de la responsabilitat d'educar els fills, no s'adonen sobretot de la influència del testimoni i de l'actitud dels pares i de l'entorn efectiu sobre els nois/noies, degut probablement als valors imperants en la nostra societat.
Els pares i familiars del noi projecten als responsables de la institució educativa, la seva pròpia responsabilitat. Com és que ells, que eren el seu entorn més íntim, no es van adonar que el noi tenia un problema a l'escola?
Em sembla que la família el que vol ara, és, rentar la seva mala consciència i de pas treure algun profit econòmic, probablement aconsellada per la forta pressió d'un entorn mediàtic a qui li va molt bé aquest tipus de noticies.
Crec que no es pot jutjar ningú, malauradament hi ha moltes persones que es deixen portar, i no són lliures per a decidir conscientment.
Tant de bo el judici serveixi, per aclarir responsabilitats, i perquè tots siguem més conscients de la importància del testimoniatge en l'Educació.

Cristina Maragall, Barcelona
Els pares de Jokin denuncien l'institut on anava el seu fill

És tristíssim el que està passant a molts instituts d'arreu d'Espanya. Els nois atormentant els seus companys, menyspreant-los, acorralant-los... I alguns mestres passant de tot... suposo que només són alguns...
Som una societat malalta i crec que la televisió hi té molt a veure. Fem tot el possible per una televisió de qualitat! Fora anuncis i publicitat enganyadora! Fora programes infames...
Preguem.

Maria Rosa Salvadó
60 anys de l'alliberament d'Auschwitz

L'important és la profunditat d'esperit
Fa gairebé 25 anys que vaig visitar el camp d'extermini d'Auschwitz. La veritat és que no he viscut res més impactant en tota la meva vida. Recordo que hi vaig arribar al capvespre, que no vaig poder dir ni piu durant tota l'estona que vaig caminar fins al monument que hi ha al final (un recorregut sempre al costat d'una via de tren que conduïa fins molt a prop de les restes del forn crematori que encara es conserva), i que fins que no vaig tornar a ser fora del recinte no vaig estar tranquil·la. Quin era el meu temor? Quedar tancada a dins.
El dolor sempre perdura en els llocs on s'ha viscut. És una presència immaterial però molt poderosa. No és suggestió, és una realitat que no oblidaré mai. I el dolor també traspassa el temps i colpeix a noves generacions, com la dels sindicalistes de la notícia. Són més afortunats del que es pensen, perquè han sigut capaços de commoure's profundament per uns fets dels que no en són responsables, ni per acció ni per omissió. El que si és responsabilitat seva, i meva, i de tots plegats, és no oblidar per no repetir. També cal acabar amb la rancúnia i la malfiança vers una nació, l'alemanya, que du la llavor de la pau, com totes les nacions del món. I cal, així mateix, que aquesta nació superi el trauma que ha generat tant dolor. Un trauma que vaig poder copsar -la veritat és que em va sorprendre i impressionar al mateix temps- durant un viatge que vaig fer no fa massa anys a Hannover. El passat ha de servir per aprendre i millorar, i no pas per recriminar-lo o per criar i mantenir sentiments de culpabilitat. Si més no, cal intentar-ho amb esforç.
Cal que reflexionem sobre el nostre present, i també cal fer-ho sobre el futur que aquest present pot arribar a generar. Quan va caure el mur de Berlín tothom va dir «això d'un mur, mai més». No han passat gaires anys que la història es repeteix a Palestina. Pel que fa a llocs com Auschwitz, són tan diferents dels posteriors gulags soviètics o dels també posteriors camps de reeducació xinesos? Jo diria que no gaire. Pensem-hi, perquè la història es repeteix amb massa freqüència.

Jordi, 22 anys, estudiant
L'Església en crisi

Mentre el Papa no ens vol desitjar un "bon Nadal," jo no em puc trobar "a casa" dins l'església Catòlica. Si no hi ha espai en aquest mon d'avui per al català, tampoc no n'hi pot haver per a altres llengües. Tothom haurà de parlar una llengua: l'anglès potser? I deixem el català, l'italià, el castellà, el polonès, el gal·lès i tot el demés. Però jo no crec que Déu ho vulgui així. Jo crec que dins la Veritat hi ha prou espai per a totes llengües, i totes les cultures. L'església confon ordre amb política, però no cal abandonar el suquet de peix per a posar "ordre" al món, ni per a trobar la pau. Els que es molesten perquè jo vull pregar en català són ells mateixos que no coneixen a Déu i no tenen l'Esperit Sant. Tenen complicacions i enveja... i odi. Vivim ara al moment precís quan podem mostrar al món l'amor infinit de Déu. No un amor que només té espai per a quatre països europeus i que es morin els demés perquè és massa complicat entendre que Perpinyà no és Perpignan, i que Girona no és Gerona. Les llengües són eines, les cultures són expressions de la nostra història natural i la nostra fe. Destruir una cultura perquè pensem que "complica" les coses és abandonar la Veritat per la mentida. Això no és Fe, i això no es la responsabilitat de l'església Catòlica. Quan el Papa ens desitgi un "bon Nadal" en català, jo sabré sens dubte que hi ha Amor i Veritat dins l'església. Mentrestant, com puc creure en aquesta institució política, que només té ulls per les coses del món, i no per les coses del Cel?

Jaume, 48 anys, Barcelona
Un nadó que pugui salvar el seu germà

Fixeu-vos ja, que diem només començar l'article: un nadó que pugui SALVAR la vida del seu germà. La paraula SALVAR, és cert, en aquest cas és com si fos una bomba atòmica, però tot sigui per poder seguir donant vida a un nen que ja viu i que per a causes genètiques, ha desenvolupat la malaltia de la leucèmia. La genètica en aquest cas permet seguir donant vida a un ser viu i potser priva del desenvolupament d'altres projectes de vida, que per altre banda potser algun dia alguns pares que no puguin tenir fills, voldran desenvolupar.
Estic convençut que la majoria de famílies que s'acullen a aquests plans de genètica o reproducció assistida, són en la seva majoria persones cristianes i que el que desitgen és fer el be.
També estic convençut que cal fixar uns paràmetre o regles, que com tot en aquesta vida, són del tot necessaris.
La pregunta clau és: A qui correspon fer aquestes normes?
Difícil resposta, uns diran que als polítics, altres que als científics i altres a la societat (paraula molt general i per defugir la responsabilitat). Però jo, a mi el que mes m'ompliria seria que l'església fes un immens esforç, de reflexió i de comunicació, i pogués afrontar aquest repte que es planteja avui dia. La postura de l'església no és uniforme i s'hi mouen moltes opinions, parlo de la nostra església.
Perdoneu si semblo un pel irreverent o revolucionari, però l'església té molts temes morals pendents, que encara ha de resoldre, i de moment encara no s'ha omplert de fortalesa per a poder-los afrontar. Alguns d'aquests temes són: celibat, l'avortament, divorci i ara les tècniques de reproducció assistida.
Crec que l'església ha d'evolucionar i ràpid els temps han evolucionat més ràpid en els últims 25 anys que no pas en els últims 200 anys. A Catalunya, cada cop va menys gent als serveis eclesiàstics, hem de reflexionar per quins motius passa això..., de segur que tots hi hem pensat més d'un cop. Volem respostes més compromeses, sempre dins la fe cristiana, però les volem i moltes vegades no hi són.
Sigui com sigui, no hem de perdre el camí de la fe, de vegades tan tortuós, i hem de seguir endavant.
SÍ DONCS a l'ajut a aquests pares que volen tenir un nadó per salvar al seu primer fill.

Mª Carme, 51 anys, mestra, Les Preses
Intermón propone una ley de responsabilidad social empresarial

Penso que és molt important que les institucions, els empresaris i gent que té poder de decisió treballin en aquest camp social. Penso que és un dret poder viure dignament i tenir un sou just.
Penso que les ONG estan fent una feina de conscienciació molt important i cal que nosaltres, els consumidors, hi diem la nostra comprant o deixant de comprar el producte.
Ja fa temps que hi ha joves que deixen de comprar algunes "marques" perquè saben que provenen de l'explotació de persones. Penso que és un signe positiu del nostre temps i cadascú s'hi ha de comprometre des del lloc on som. Que en sapiguem!!

Dolors
("El 43% de families nuclears només tenen de família el nom")

Es parla a l'entrevista d'una família diguem-ne "model". Avui hi comença a haver un gran nombre de famílies diferents: de mare i fill, de pares separats, de pares o mares tornats a ajuntar amb una altra parella, d'homosexuals, d'avis amb un fill o filla separats que aporten també als seus fills potser alguns dies, potser molts dies... tot això começa a ser normal en la nostra societat.
Senyor, hem d'aprendre a estimar tothom sigui quina sigui la seva situació, sense excloure ningú per aquest motiu, ja que si els excloem del nostre cor, seran també exclosos de la societat. Hem d'actuar com tu feies, acollint i respectant.

Sergi Ramon.
(Guarderia a Mercabarna)

Demanem a DÉU que proliferin arreu aquestes iniciatives tan positives per tots.

Gerard Ningú.
(Consumisme jove)

Consumisme? I és clar! encara que la xifra del tant per cent de joves pro-consumisme que mostra la notícia la trobi exagerada, per no dir deliberadament manipulada.
I és que aquesta tendència a atacar el jovent d'avui dia, mostrant-nos com un ramat d'ovelles sense cap tipus de criteri sembla que no tingui fre. Les afirmacions que ens ven l'estudi de la Conselleria de Comerç, Consum i Turisme són de llarg discutibles.
És que les enquestes han estat fetes a 600 nens de papà?
Jo, com a bon català, estalvio i miro cada cèntim a on va a parar, més que res perquè la vida és ara, amb l'euro, més cara que mai. Treballo i estalvio per poder-me pagar uns estudis, per no haver de dependre dels pares, perquè potser demà tinc ganes d'anar al Fòrum de Barcelona, i amb el car que és (quina contradicció un esdeveniment que promou l'estalvi, ja sigui de recursos econòmics o mediambientals, faci tot el contrari).
I si demà passat em vull comprar quelcom que em vingui de gust però del qual la meva vida no en depèn, possiblement m'ho compri, perquè sé que els diners amb què ho compro me'ls he treballat i tinc el meu dret a triar com me'ls he de gastar. Perquè, diguem-ho clar, de productes bàsics per viure n'hi ha pocs i per tots coneguts: habitatge, menjar, sanitat...
I ni els mateixos que han fet l'enquesta i han elaborat l'anàlisi es dignen a donar exemple a la societat.

Joan, Vic, 52 anys.
(El negoci de la immigració)

Quan he vist les imatges horroroses de les vexacions i tortures que infringeixen els/les soldats americans/nes als presoners de guerra iraquians m'ha vingut el cap que l'home s'ha tornat el pitjor i més nociu dels animals. No hem aniquilat només a Déu, sinó que la humanitat sencera i els drets humans també han quedat catapultats per la violència i l'horror.
Podem comprar-ho tot i podem comercialitzar-ho tot, podem utilitzar-ho tot i destruir la dignitat de la persona convertint-la en "cosa" que es manipula, es fa servir i després es llença. Podem comercialitzar amb el immigrants i amb els febles o pobres i es converteix en el negoci dels sense entranyes.
L'home és víctima de l'home. L'home és botxí per l'altre home. El rostre del nostre germà ha quedat desfigurat i tenyit de sang com la de qualsevol altre animal sigui anyell o llop.
Ni el més fonamental dels Drets Humans ja no s'aplica ni es garanteix. El respecte a la vida i a la dignitat humana tornen a ésser una utopia, un somni que caldrà tornar a conquerir.

Dolors, Ciutadella de Menorca
(Vídues, la nova cara de la pobresa)

Felicito l'Oriol de Badalona per la reflexió que ens oferei a la pregunta que ens qüestiona sobre la nostra riquesa.
Sabem que la pobresa del món depèn en gran mesura de la riquesa que nosaltres gaudim, però ho hi pensem gaire, i si hi pensam ens conformam a dir que no hi podem fer res, ens ha tocat néixer aquí... i també sabem que sí podem fer alguna cosa o moltes coses, depèn de la nostra disponibilitat:

-Podem denunciar, fort o no tan fort, des d'un fòrum o des de la nostra família i voltants i exigir mesures de defensa de les viudes i dels més desfavorits. Votar als partits que es preocupen dels serveis socials.
-Podem conscienciar a altre gent: nens, joves, adults... escrivint, parlant...
-Podem valorar i estimar els pobres i les viudes, les persones grans que estan soles. Organitzar junt amb altres visites, ajudes concretes...
-Podem compartir temps, qualitats, diners.
-Podem reduir el nostre consum i viure amb una major austeritat.
-Podem donar la vida a temps complert a ajudar als altres

També sabem que tot això no acaba de solucionar la pobresa i que hi ha països que necessiten un canvi estructural, un canvi dels governants que no respecten els Drets Humans i aquí cal donar suport a la gent que treballa en aquest camp

Us prego, Senyor, que siguem conscients de la situació de desigualtat que hi ha en el món i siguem capaços de donar respostes coherents amb l'Evangeli.

Us prego, Senyor, que ens moveu les consciències perquè, en la mesura de les nostres possibilitats, siguem capaços de renunciar a un cert benestar per compartir amb els que no arriben a poder sobreviure amb dignitat.

Us prego, Senyor, que els dirigents de les societats i les persones que tenen poder tinguin en compte els problemes socials, les mancances, i mirin sempre en benefici dels més desafavorits.

Cristina, Sant Cugat del Vallès
(Consumisme adolescent)