« Pregàries
Han passat tres anys. Abans no entressis a la meva vida, jo vivia una tranquil·litat de dies sabuts, sempre iguals. Vora teu els dies naixien nous i s'esmicolaven al teu pas, a l'escalf de les teves paraules. D'ençà, res m'ha fet enyorar el blau fonedís del cel dins el llac de Galilea, ni els rostres dels qui he estimat.
Des que et vaig mirar als ulls he sabut que en tu hi havia quelcom de molt gran que se m'escapava. I t'has mostrat mil cops més gran del que mai hagués imaginat!. T'he seguit arreu, i els meus ulls t'han vist guarir tota mena de xacres. Els malalts venien a tu mansament, confiats (hi havia que només de tocar la teva túnica quedava guarit). Qui havies de ser tu sinó el Fill de Déu viu?. Tenies raó, no m'ho van revelar els homes. Però si m'haguessis preguntat jo t'hauria dit, fins fa poc, que tampoc va ser el teu Pare del cel sinó la meva naturalesa apassionada, inconscient, que et descobria en les teves pròpies paraules com a l'Unigènit, el Messies enviat.
Vas parlar i el món ja no és el mateix. Les teves paraules li han donat un ordre nou. Des que t'he sentit puc dir Abba -pare- al Senyor de totes les coses i no m'espanta el seu poder perquè és tant gran com la seva benignitat. Ara que no hi ets, la teva veu em ressona dins plena de significacions i les teves paraules m'han capgirat fins esdevenir jo quelcom que no reconec, i em cal albirar amb la lent de la teva misericòrdia.
Soc enfonsat amb el front a la pols. Perquè m'estimes?. Coneixies la meva feblesa i m'has volgut la pedra on edificar. T'has dit de mi "No el matis. Fes-lo caure. Que l'atrapi el seu orgull" . I m'has sacsejat com qui sacseja un sedàs i en queda el rebuig. Igualment jo, pres del dubte i la por, com una ona de mar remoguda, m'he estavellat contra els rocams de la meva infàmia. Tingues pietat de mi perquè vivia en la mentida sense saber-ho. Era cec i ara hi veig perquè el tel que em cobria els ulls l'ha arrabassat el meu dolor i la meva culpa.
T'he traït. Jo, aquell a qui vas mostrar-te en tota esplendor divina, he dubtat de la teva divinitat. Jo, el que parlava amb valentia, el que havia de donar la vida per tu, qui volia preservar-te de tot mal i et renyava quan parlaves de la mort dient-te: -. A tu això no et passarà!, he tingut por i he negat tres cop conèixer-te - ser dels teus -, fins i tot he negat la meva sang!. Perdona'm Rabí. Mira'm, m'he desconjuntat i no em trec de damunt la pell el vestit de sac.
A trenc d'alba, el cant del gall em recordarà per sempre més el teu rostre adolorit, trist, misericordiós, mirant-me per primer cop entre els guàrdies. Sabies que era allà, que mentia, que dubtava. Prou saps que venia de Tu allò que sortia dels meus llavis!. Talment sabies del dolor que em cobria l'ànima!?. Ara que ni hi ets, resto sol amb la meva nuesa esfereïdora, colpit el rostre de vergonya. Si així t'ha plagut que fos que així sigui.
Cerco en el record de les teves paraules la llum que m'ha d'arrencar del fang en que soc per caminar de nou, per enfortir els meus companys com vas disposar fes un cop m'hagués penedit. Penso en mi com en l'enemic perfecte a qui cal perdonar set vegades set i no tenir-li en compte les faltes. I confio en la teva bondat perquè està escrit que quan les onades sacsegin les muntanyes dels seus fonaments i les roques es fonguin com cera al teu davant, encara seràs propici als teus fidels. Cerco la font d'aquest amor que em creix al pit mentre faig camí sense veure-hi, confiat.
I comprenc. Ara veig com n'era d'arrogant, aparentant decisió i coratge!. Em tenia gran estima i considerava com a propi el meu valer, però era valent perquè Tu eres fort, era decidit perquè comptava amb el teu poder, era altiu perquè em sabia privilegiat. Llavors et vas mostrar feble, abandonat, humiliat ... I vaig rebel·lar-me a la Veritat, no vaig voler seguir el teu exemple. El teu designi era que et descobrís en l'home que pateix, en el que està sol i abandonat, en el que està pres. Em vas nomenar pedra no per la meva fortalesa sinó per cisellar-me. Rabí, Mestre, ho entenc!. Ara sé que et trobaré al carrer, en els altres. I sé que hi haurà un dia en que allunyat el dolor que m'ofega, jo, Simó, a qui tu anomenaves Pere, podré dir-te amb els meus actes, sense paraules, quant t'estimo!
Rosa.
22/09/2005
Si voleu rebre la pregària virtual per correu electrònic, demaneu-la a jrenau@jesuites.net.
