« Pregàries
Gràcies.
Kolkata ( Calcuta) ciutat d'uns 20 milions de persones dels que una bona part em fan sentir vergonya pròpia, Les condicions no son humanes ni dignes, dormen al carrer sense res, molts despullats, molts moribunds. Les imatges no es poden descriure però em sobte que quan et miren ho fan als ulls i sempre amb un somriure, sembla que no els passi res...viuen feliços amb el que no tenen, t'observen de dalt a baix i et donen la ma o te l'agafen, i jo em pregunto per que nosaltres que tenim tot per un no res ens discutim o ens barallem i som capaços de sentir odi al company o companya, nosaltres que ho tenim tot de vegades som incapaços de abraçar a l'amic que ho necessita o donar un cop a l'esquena d'aquella persona que pateix.....Kolkata potser es el lloc on he trobat el rostre de Deu , potser creia tenir totes les respostes i de sobte m'han canviat les preguntes però hi ha una cosa que dins de tanta humilitat i indignitat abunda es l'estimació, la honestedat d'aquestes gents. Quan es pot aprendre aquí? Aquesta pregunta contínuament ronda la meva ment, no ho se però si Deu tornes els triaria a ells per compartir el seu petit espai al carrer per dormir o menjar. Entenc que Teresa de Calcuta quan necessitava agafar forces s'acostava als mes pobres d'entre ells i els estimava i ho sentia, era el seu motor.
Avui continuaré anat a Khaligat ( l'hogar del moribundo) probablement aniré a les lliteres 31,32 i 33 que son les dels terminals dintre dels terminals i tornaré a veure Deu en les mirades perdudes i en el petit somriure quan els rentes o els dones menjar. Jo crec que aquest es l'aprenentatge que un rep d'aquestes gents encara que pots sentir l'esgarrapada a l'estómac davant de tanta injustícia però tenim moltes coses per aprendre d'ells .........................
Xavier
M'ha impactat fortament la teva carta, Mercè, l'he oberta en un lloc ben llunyà, plàcid, bell, a Loiola, mentre la llegia, acabava de contestar al meu director d'institut sobre l'apassionant lectura de Verne que estem fent, pensant ja en els alumnes del curs que ve, he obert gairebé distretament el correu de la pregària en què tu escrivies, t'he de dir que gairebé et sentia parlar, cridar, exclamar-te, imaginava tot el teu cor com batia al compàs del que estaves vivint, del que estaves sentint, i t'he de dir la veritat: he donat fortament gràcies a Déu per la teva vida, pels teus sentiments... Fa dos anys un dels meus fills, amb 16 anys va estar a Bolívia, a Sta. Cruz, amb els nens del DNI, encara ara que va fer 18 anys el juny li vàrem regalar un llibre amb les fotografies que sabíem que li farien més il·lusió, i hi havia les imatges dels nens dels barris en què van col·laborar. Ara que ens ha fet el disseny d'un "postgrau" de marginació que volem fer a Girona, encara triava les imatges de dos nens bolivians com a convit perquè la gent se senti cridada a fer una experiència d'implicació durant un hivern, treballant amb immigrants...
Però no era ben bé això el que et volia dir, volia donar-te les gràcies i volia dir-te que nosaltres vàrem viure aquesta tardor una experiència un xic propera a la teva. Vàrem anar a Bangladesh amb dos dels meus fills, en Guillem, el que va anar a Bolívia, en Milla, bengalí, 19 anys, a la recerca de la seva família. Vàrem trobar el país inundat i la gent revoltada. A mils vivien al carrer, no vivien, Mercè, morien... Hem vist la mort d'un home mentre es deixava anar per un reixat, indefens, xop d'aigua, tremolant com una fulla, hem vist la mort d'una dona en uns lavabo...Al costat, caminant pel carrer, t'havies d'obrir pas entre la gent que hi vivia, i els que morien. No oblidarem, per anys que visquem, la imatge dels nens de mesos, nus, sobre un fang negre espantós, la mirada embogida d'una mare que devia tenir 12 anys... I vàrem veure la gent revoltar-se, inundar el carrer, cridar, vàrem veure la violència, i la policia, i l'exèrcit. Si Caritas i el bisbe de Dhaka no ens haguessin protegit, Mercè, jo no t'estaria escrivint... En Milla, nen del carrer des dels 6 anys, hi estava acostumat, però en Guillem i jo vàrem fer un llarg camí interior, ple de por, de vegades, t'ho confesso... Quantes tardes ell i jo, mare i fill, vàrem parlar llargament del que anàvem sentint i comprenent: perquè els pobres es revolten i diuen prou i surten al carrer i nosaltres, occidentals, podem experimentar la indefensió, la por... Ens feia por la seva violència, però l'enteníem. Com enteníem una Mare Teresa de Calcuta, quantes vegades ho vàrem dir: com l'entenem ara, poder fer alguna cosa per ells, el que sigui! En marxar, vàrem sentir per dintre una barreja d'alliberament però també de sentiment d'abandó... L'avió s'enfilava i nosaltres miràvem avall, en Guillem i jo dèiem: és com si estiguessin tancats en una presó, amb reixes altes perquè no en puguin sortir i nosaltres tenim la possibilitat d'escapar... Qui ens creurà, escoltarà quan expliquem el que hem vist? No cal que et digui que, en tornar, anàvem cecs. Mercè, no vèiem els carrers, només vèiem un paisatge humà de mort i desolació que se'ns havia instal·lat a dintre... En Guillem encara diu que l'hi té, a mi, la ferida crema encara, però suposo que, per edat, en tinc 48, és diferent... El que sí et puc dir és que aquelles tardes a Dhaka en Guillem i jo ens vàrem fer una promesa: no oblidar mai més i donar la vida des d'on sigui perquè algun dia aquesta humanitat pugui ser diferent... Amb persones com tu, segurament algun dia, la humanitat serà diferent...
Moltes gràcies per les teves paraules. Compta amb la nostra pregària agraïda. Molta sort, i molta capacitat de lluita, i també de tendresa.
Lluïsa
El testimoni de la noia cooperant a Bolívia m'ha torbat profundament, pel seu compromís i per la seua sinceritat, i m'ha ajudat a comprendre més encara del que ja sabia la meua sequera espiritual, i la petitesa de les meues preocupacions.
Maria
Hola a tothom:
Estic llegint un llibre, el recomano....aclaridor, analític i valent: Del Caos al Cosmos ( Teodor Suau ).
Llegint la teva carta, Mercè, he reviscut un viatge que vam fer a Bolívia, concretament a la ciutat de Oruro.
Vull demanar perdó per ajudar a crear aquests desequilibris.
Tots som responsables...
Amb molta humilitat, crec, que ens hem de situar allà on les nostres forces i la ajuda i gràcia de nostre Senyor ens demanin.
Ser cristià...es a dir portar a Crist al món, és creu, és vida però per sobre de tot és AMOR. Com diu Teodor Suau en el seu llibre, el Déu de Jesús és Vida de la vida.
Que tots aquests aconteixements no ens facin perdre l' esperança.
Una abraçada
Victorina
10/08/2005
Si voleu rebre la pregària virtual per correu electrònic, demaneu-la a jrenau@jesuites.net.
